Dissimular el pas dels anys és lícit. No acceptar-lo és absurd.
L’1 d’octubre vaig fer 55 anys i vaig decidir fer-me un regal especial. Vaig contactar amb David Ruano. No el coneixia personalment, però he seguit la seva feina i tenia la certesa que aconseguiria captar amb el seu objectiu allò que li demanava. “Vull mostrar-me com sóc ara i aquí”. Al cap de pocs dies celebràvem el 20è aniversari d’OT i, amb motiu d’això, alguns mitjans van al·ludir al meu “canvi de look” encara que he de dir que, més que un canvi premeditat, el look respon a qui sóc avui i a la necessitat de mostrar-ho amb naturalitat.
Per a aquells que m’han seguit al llarg d’aquests 40 anys d’ofici probablement és xocant no veure aquella cabellera negra i arrissada que tant em va marcar i caracteritzar. Per a la vostra tranquil·litat us garanteixo que els rissos segueixen allà i tornaran a aparèixer si decideixo algun dia deixar créixer els cabells. Per cert, anècdota… Des que vaig aparcar el tint els meus cabells està més sa i més fort. Diria que és feliç. I jo també.
A 20 anys ja tenia alguns cabells blancs (qui tingui els cabells negres com el carbó sabrà de què parlo). Fa deu anys, als 45, vaig decidir deixar-les aparèixer, però vaig sentir que no era el moment de lluir-les perquè el contrast entre els cabells blancs i el meu aspecte, més aviat de nena, era massa brusc. Així que em vaig resignar i vaig decidir esperar uns anys més. Als 55 va arribar el moment. No tinc la sensació d’haver-ho decidit de manera premeditada. Simplement, un bon dia em vaig aixecar i vaig sentir que treia el cap una nova etapa en la meva vida i que, com totes les anteriors, per res del món me la perdria.
La transformació que el cos experimenta amb el pas dels anys, per dins i per fora, respon al cicle vital pel qual transitem. La bona notícia és que els canvis propis de cada cicle no apareixen de manera abrupta i sense avisar sinó que se succeeixen progressivament. I, per poc que cuidem el nostre sistema digestiu i la condició física, els efectes de cada etapa fins i tot poden endarrerir-se o aparèixer amb menys intensitat i brusquedat. La mala notícia és que, per suau que sigui la transició d’un cicle a un altre, no ens salvarem de cap manera de les seves conseqüències. Amb botox o sense, tots arribarem a vells.
El dia que t'aixequis i percebis al mirall que alguna cosa ha canviat, sent aquell dia com una oportunitat per acceptar i integrar. Dissimular i negar, ens condueix inevitablement a un atzucac.
Mostrar-nos davant els altres sense cuirassa és una empresa difícil. Més encara quan vivim esclaus de la imatge i d’un ideal de bellesa conquerida a cop de cirurgia per tal de perpetuar-nos amb la cara de qui vam ser, cosa que acaba per convertir-nos en una caricatura de nosaltres mateixos. La imatge fomenta l’aferrament, ens marca i condiciona fins al punt que ens neguem a abandonar el físic dels qui vam ser per viure plenament qui som avui. Totes les decisions són respectables però estic infinitament més a prop d’entendre la forma d’envellir de Meryl Streep, Sophia Loren o Andie MacDowell que de Cher o Nicole Kidman.
De totes les publicacions, em va cridar especialment l’atenció. Diguem que el més anormal seria que els espectadors recordessin i reconeguessin la Nina que van descobrir a l’Un, Dos, Tres, Eurovisión o a Operación Triunfo! La galeria de fotos (i les que aniré pujant) serveixen de testimoni que els veritables canvis de look s’han produït al llarg dels anys encara que l’espectador lògicament em recordi únicament amb la cabellera llarga, negra i arrissada.
Jo, és clar, sí que reconec plenament en la persona que avui veig al mirall. És més, en realitat m’horroritzaria mirar-me i no reconèixer-me, no veure les meves faccions, les meves arrugues o les taques de la meva pell. Quan el retrovisor em posa davant de trossets de la meva vida reconec també el caràcter, l’energia i la mala llet (de la meva àvia), la ironia, la discreció i el somriure (del meu avi) la tossuderia i la generositat (de la meva mare) , la contradicció, l’obsessió per l’ordre i les coses ben fetes. Segons sembla, certs trets de la personalitat són com els cabells blancs, amb l’edat no només apareixen sinó que es reforcen.
Més que preocupar-me per la meva imatge des de fora, sempre me n'he ocupat des de dins. El meu ofici m'ha obligat a mantenir-me físicament en forma i ara no sabria viure sense aquesta sensació de benestar. He tingut cura del meu cos durant 40 anys per poder fer una feina exigent amb la veu i em cuido ara per sentir-me bé amb mi mateixa els anys que encara han de venir.
A la societat que coneixem i en la qual vivim, les persones hem d’afrontar, com a mínim, un parell de duels: el de l’edat i el final de l’etapa professional. Als esportistes i ballarins, aquest adéu a la carrera esportiva o artística els arriba molt joves. Als actors i cantants una mica més tard, però arribar arriba. Si a més a més has estat un personatge públic, has de sumar un tercer duel. Per més que un entengui que ha arribat l’hora d’allunyar-se dels escenaris i ho afronti amb cert temple, o fins i tot ho desitgi (com és el meu cas), enterrar el personatge és una tasca tant dolorosa com irremeiable. Raó de més per aferrar-se amb força a l’essència de qui ets avui, a la suma dels teus errors i encerts, dels teus èxits i fracassos. Amb el bo i el dolent i, sobretot, amb el millor que SEMPRE està per venir si treballes a consciència per materialitzar tot el que projectis.
Alguns pensaran que exagero i que amb 55 anys encara tinc corda per estona. No dic que no. Però passa que la vida, des de fa algun temps, em despista de l’escenari i em porta per altres camins a canalitzar la meva experiència i coneixement per orientar i ajudar joves artistes. I fent-ho creixo, em repto i avanço. No estic feta per acomodar-me en una situació. Quan tot s’acomoda al meu voltant fujo. Això explica que durant 40 anys m’hagi pogut mantenir fent un ofici inestable i dur per naturalesa. Potser sí. La vida és una casa de dimensions enormes amb moltes finestres i totes ens ofereixen un paisatge diferent. Només ens cal atrevir-nos a obrir-les i observar. Estar oberts a allò nou, a allò que ens exigeix i interpel·la. I mentre escric aquestes ratlles em venen al cap les paraules del Doctor Moisès Broggi “La il·lusió es renova amb l’esforç”.
L'única cosa realment inquietant de la vellesa és saber en quin estat hi arribarem.
Reconec que aquest fet sí que em preocupa. Fa anys vaig començar a pensar-hi i vaig decidir ocupar-me de les variables que puc controlar, l’alimentació i l’esport, per arribar-hi amb la millor de les condicions. A més, si cal fer cas dels gens, el meu avi va morir amb 98 anys, la meva àvia amb 95 i la meva mare en té 84 i està esplèndida. Si hi arribem, procurarem estar tan bé com sigui possible i amb la mata de pèl, ja aleshores, d’un blanc impol·lut.
