Bit by bit, putting it together
Piece by piece, only way to make a work of art
Every moment makes a contribution
Every little detail plays a part
Having just a vision’s no solution
Everything depends on execution
Putting it together, that’s what counts!
La primera vegada que vaig sentir una composició de Stephen Sondheim va ser a The Broadway Album (1985), el disc amb el qual Barbra Streisand va voler tornar als seus inicis. Putting it together, del musical Sunday in the park with George (1894), va ser reescrita per Sondheim per a l’ocasió a petició d’Streisand.
Des del moment en què la vaig descobrir, aquesta composició es va convertir per a mi en una mena de pregària, de mantra, una poció la recepta de la qual, principis i valors contribueixen sens dubte a conèixer una mica més Sondheim i comprendre la dimensió de la seva figura i la seva obra: “The art of making art is putting it together”.
Quan anys més tard vaig poder viatjar per primera vegada a Londres a comprar discos i partitures, vaig trobar un tresor: Putting it together, making of The Broadway Album, en format VHS, és clar. Els més joves es preguntaran quin format és aquest i per quina raó un havia de viatjar a un altre país per comprar música… Sí, aquesta era la nostra realitat a finals dels 80. I, francament, tenia el seu encant.
Veient la cinta, vaig descobrir la raó per la qual Streisand va demanar a Sondheim que la reescrivís. Els diàlegs que apareixen al començament de la cançó no són inventats. Són frases reals amb les quals tota mena de productors van obsequiar generosament Streisand, tant als seus inicis com al llarg de la seva carrera (sempre hi ha un bon samarità disposat a ajudar-te a veure la llum i el camí correcte) “They like to give advice , girl”. Volia plasmar la dificultat que comporta l’acte de crear i situar l’acció al terreny de la indústria de la música. Aquesta “creació” ha de correspondre’s amb qui ets tu ara i aquí artísticament i, a més, conviure feliçment amb totes les variables inherents al show business.
Streisand portava 23 discos a l’esquena quan els AR (directors artístics) de Columbia Records li van qüestionar el projecte i van pronosticar un fracàs. “I love to use the truth”, afirma Streisand durant l’entrevista al making off. I ho va fer. Va utilitzar la veritat per explicar a Putting it together els equilibris i malabars per desenvolupar-se en la indústria de la música, cosa que Sondheim va saber recollir magistralment, amb tota mena de matisos en frases glorioses com “All they ever want is repetition, all they really want is what they know” o “Art isn’t easy, overnight you’re a trend, you’re right combination, then the trend’s an end, you’re suddenly last year sensation!”.
The Broadway Album conté 12 cançons, 8 de les quals són autoria de Sondheim: 6 música i lletra i 2 com a lletrista (Somewhere i Something’s Coming de West Side Story). Aquest “8 de 12” sempre em va fer pensar que The Broadway Album en realitat era un The Sondheim Album camuflat. Sigui com sigui, beneït disc que em va fer descobrir un geni.
Putting it together
(Streisand parla) Look, I've spent a lot of time working on this
(Producer) Look, no one's gonna buy it -- no one.
Nobody in middle america, anyway. That's for sure.
(Producer) : he's right!
Sweetheart, it's just not commercial!
(Streisand) What is commercial?
(Producer) It's not what's selling nowadays
I mean - personally, I love it, but
(Streisand canta) Be nice, girl!
(Productor) Nobody's into this kind of material
(Streisand) You have to pay a price, girl!
This album needs a hit single we can push
(Streisand) They like to give advice, girl!
The whole idea's too risky
(Streisand) Don't think about it twice, girl!
The audience won't understand this kind of thing!
(Streisand) It's time to get to work!
I disagree! why don't you wait until you hear it?
This is like your old stuff!
Art isn't easy
(Productor) You've got to appeal to the kids
(Streisand) Even when you're hot
Why would you want to make an album like this anyway?
(Streisand) Advancing art is easy
I think we ought to talk seriously about this
(Streisand) Financing it is not!
Why take chances?
(Streisand) A vision's just a vision if it's only in your head!
Nobody respects your artistic integrity more than I do, but
(Streisand) If no one gets to hear it, it's as good as dead!
You have to think about you career!
Marry me a little 1993
Creuàvem la platea pels passadissos laterals. En arribar a l’escala central per on accedíem a l’escenari, obríem la porta imaginària de l’apartament on transcorreria l’acció. Aquest era el peu perquè sonés la primera de les vint-i-dues cançons de Marry me a little d’Stephen Sondheim. Dos actors, un pianista i una dramatúrgia embastada amb cançons de les seves obres més famoses (Company, Follies, A little night music) i de Saturday Night, un musical que mai no es va arribar a produir i que Sondheim tenia guardat en un calaix fins que Craig Lucas (actor i promotor del projecte) li va demanar el material per crear aquest “musical de cambra” estrenat el 1980 a l’off-off Broadway.
Amb els drets a la butxaca per adaptar l’obra al català, el 1993 vam muntar Casem-nos una mica, el primer Sondheim estrenat a Espanya. Després, feliçment, van venir molts títols més. Però, aleshores, Sondheim era un veritable desconegut i, a més, el teatre musical no gaudia del reconeixement que ara té. En aquella època recordo haver sentit sovint comentaris de tipus “és que això que un actor estigui parlant i passi a cantar… què vols que et digui”. Avui dia, el codi està interioritzat per l’espectador. No només no es fa estrany que un actor expliqui una història cantant-la sinó que a més hem fidelitzat un públic i, gràcies a productores privades que han apostat fort pel gènere podríem dir, encara que no sigui per llençar coets, que existeix una certa indústria vinculada al sector.
Casem-nos una mica va romandre molt pocs mesos en cartell. Molts menys del que hauríem volgut. Molts menys dels que mereix Sondheim. El muntatge va guanyar el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona i va obtenir excel·lents crítiques, una d’elles de l’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs “Un Off Broadway al costat de casa”. Espinàs vivia a prop de la Sala Villarroel. A jutjar per les seves paraules, va quedar enamorat en escoltar aquella partitura singular, una joia que uns pocs afortunats, entre els quals em compto, vam tenir la sort de descobrir i gaudir.
Fotografies Ros Ribas
Company 1997
Sweeney Todd es va estrenar el 1995 amb la presència de Sondheim a la platea del Teatre Poliorama a Barcelona. Era el tercer Sondheim estrenat a Espanya. El segon, A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (Golfus de Roma) dirigit també per Gas, es va estrenar 2 mesos després del nostre Marry me a little.
El 1997 va arribar Company i ens va sacsejar l’ànima als 14 actors que vam formar l’elenc. Sondheim és infinit. Sí, d’acord, les notes només són 12, però Sondheim és infinit.
Interpretar les seves partitures i textos significa bregar amb un material d’una complexitat enorme i una complicitat extraordinària entre paraules i notes difícils de trobar en altres compositors. Sondheim juga, perquè juga, i es diverteix i el resultat d’aquest divertiment és una perfecta comunió entre música i text. Mai una partitura no m’havia fet somriure, parlo de la partitura, no de la lletra en si. Sondheim és un mestre en fer fàcil el extraordinàriament difícil.
“Company és un musical que parla de matrimoni. Dels mals i bons moments del matrimoni. Jo no vaig estar mai casat, ni oficial ni no oficialment. I vaig pensar “Com escriuré sobre alguna cosa que no conec?” He observat matrimonis, tinc sentiments i opinions, però no en sé res, de manera que vaig trucar a la meva amiga Mary Rodgers feliçment casada en segones núpcies i li vaig dir “parla’m del matrimoni” i va invertir tota una tarda a parlar-me del matrimoni, dels seus matrimonis i de les seves observacions sobre el matrimoni… I jo vaig prendre notes“.
Fotografías Ros Ribas
Després de Company van arribar molts més “Sondheims” a la cartellera de Barcelona. Fins i tot va arribar a estrenar-se -també a la Villarroel-, Merrily we roll along, l’únic fracàs (beneït fracàs) amb 16 úniques representacions a Broadway. Després d’allò, Sondheim va pensar a retirar-se i deixar d’escriure. Per sort per als qui habitem aquest planeta no ho va fer, altrament la humanitat s’hauria perdut Sunday in the Park with George.
Anything you do
Let it come from you
Then it will be new
Give us more tu see
Sondheim i el Jazz 2001
L'any 2001, Lluís Vidal, director de l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i qui m'havia dirigit musicalment a Marry me a little i Company, em proposa dur a Sondheim al terreny jazzístic. La primera cançó que vaig seleccionar pels concerts i posterior disc va ser Putting it together.
Carta a Sondheim
Estimat i admirat Sondheim. Disculpi la familiaritat, però és com si el conegués de tota la vida, com si fos algú proper al meu entorn, algú amb qui he conviscut i de qui conec el sentit de l’humor, la discreció, la sensibilitat, la introversió, el respecte, la curiositat i la manca absoluta d’ego. Sí, tinc la sensació de conèixer-lo. I, en certa manera, senyor Sondheim, així és, perquè, a través de la seva música he conegut el seu univers i m’hi he arribat a endinsar una mica.
Jo, senyor Sondheim, he de confessar-li que fa dies que em sento una mica òrfena. I només de pensar que vostè ja no hi és em ve una plorera que ni jo mateixa m’explico. O potser sí. Durant alguns anys de la meva carrera com a músic i actriu, vaig dedicar hores a desxifrar les seves partitures i escoltar les seves obres. I, fent-ho, vaig conèixer-lo i estimar-lo. Gràcies a vostè vaig sentir que creixia com a intèrpret i que aconseguia fusionar parla i cant, dos codis d’expressió diferents amb un instrument comú: la veu. I estic segura, senyor Sondheim que com jo hi ha cents, mils d’intèrprets que han experimentat una cosa semblant.
Sap, senyor Sondheim? A vegades fins i tot he jugat a analitzar i endevinar per què Being Alive, Company, Side by Side, Marry me a little, Someone is waiting o el mateix Putting it together tenen la mètrica que tenen i no una altra. He jugat a imaginar com una paraula, un monosíl·lab l’ha inspirat per construir un joc entre notes i mots.
Vostè, suposo que ja ho sap, ha esdevingut un clàssic en vida. Estic convençuda que no li deu agradar gens que li ho diguin. És més, posaria les mans al foc que no li agrada gaire que parlin de vostè. D’acord, no ho faré. Parlaré de la seva obra i de com ens ha sacsejat als qui hem tingut el privilegi de posar la veu al servei dels seus textos i músiques. Li explicaré un secret. Recorda que al 1997 se li van sol·licitar els drets per produir Company a Barcelona? Ho recorda oi? N’estic segura que si perquè em consta que vostè ha vetllat, i bé que ha fet, per la qualitat de les produccions i adaptacions que s’han fet arreu de les seves obres.
Miri, aquell Company nostre va ser un daltabaix emocional, senyor Sondheim. Ho va ser per als 14 actors i actrius que el fèiem. Estic convençuda que no va ser pas casualitat que molts dels actors i actrius d’aquella companyia ens separéssim i/o iniciéssim una nova relació en els tres mesos que van transcórrer entre el període d’assaigs i representacions. Miri, aquell Company seu, nostre, senyor Sondheim, ens va trasbalsar molt. Ens va interpel·lar sobre com vivíem i com volíem viure, sobre com eren les nostres vides i com volíem que fossin, sobre viure sol però voler estar acompanyat, sobre viure acompanyat però voler estar sol. Sobre aquell Company, tinc molt d’interès que sàpiga que al capdavant hi teníem un ésser excepcional, en Carles Sabater. A vostè l’hauria complagut el seu “Bobby” sincer, transparent. Sap? És l’únic muntatge al llarg de la meva carrera en què els actors, TOTS, ens passàvem la funció entre cametes, mirant les escenes dels companys, escoltant i assaborint cadascuna de les lletres, cadascuna de les notes, plorant, rient, abraçant-nos, sentint-nos vius. “Being Alive”.
Estimat senyor Sondheim, no m’aturaria d’escriure, però temo haver-me allargat massa així que ho deixaré aquí. Només una darrera cosa. D’ençà que vostè ha marxat estic escoltant un cop i un altre la seva música, gaudint novament de les seves lletres i, mentre ho faig sento el desig profund i la necessitat que la seva música ens acompanyi sempre i, perquè això sigui possible cal que les noves generacions la coneguin i aprenguin a apreciar-la. Per la part que ens toca, mirarem de contribuir-hi tant com puguem. Gràcies, senyor Sondheim, perquè la seva sensibilitat i intel·ligència ens ha fet millors intèrprets del que realment som.
