Totes les veus, des d'un punt de vista fisiològic, poden emetre notes agudes... Només cal saber com fer-ho!
Existeix una associació entre “cantar” i “sobre-esforç”… Percebem com a inassolibles les notes agudes del nostre rang vocal perquè rarament les visitem per cantar i encara menys per parlar. Que no les visitem no significa que no podem emetre-les sense esforç i amb llibertat.
Totes les veus, des d’un punt de vista fisiològic, poden emetre notes agudes… Només cal saber com fer-ho i a treballar! La laringe no va ser dissenyada per parlar i encara menys per cantar. No obstant, la bona notícia és que produïm veu per parlar i/o cantar tot i que, sovint, amb una inversió d’esforç muscular innecessària o erròniament focalitzada. Hi ha una informació fonamental que has de saber si ets dels qui literalment t’ofegues quan vas als aguts: per aguts que siguin, és la biomecànica, i no la força, la que facilita emetre sons amb facilitat i llibertat. M’explico…
Ja fa uns anys ençà que estudio la relació entre cos i veu. La meva observació i anàlisi se centren en els dos aspectes que fan més difícil cantar amb llibertat: l’alineació postural i l’activació muscular. Dos factors íntimament lligats i amb una gran implicació en la producció de la veu.
Imagina per un moment que has de carregar un pes de 30 o 40 quilos. Com prepares el teu cos per agafar aquest pes? I, quan agafis aquest pes amb les mans creus que l’esforç recaurà per complet sobre els canells o els braços? Clar que no! La cadena posterior del teu cos s’activarà des dels peus, passant pels isquiotibials, glutis i fins i tot alguns músculs de l’esquena que contribuiran a realitzar aquest esforç amb èxit i evitar que la teva columna lumbar es queixi.
Cantar implica un esforç però aquest no ha de recaure als plecs vocals, tot el contrari, l’estructura on es genera la veu (laringe) i la seva musculatura només cal que s’activin per realitzar micro moviments precisos. La laringe, i per conseqüent la veu, troba el recolzament necessari en altres músculs més grans que actuaran com a estabilitzadors i correctors de la posició corporal.
En l’àmbit de la veu i especialment en la rehabilitació vocal, hi ha certes paraules que tenen una connotació negativa: “força”, “càrrega”, “tensió”, “elongació”, “pressió” o “rigidesa”. La tendència és evitar aquests termes quan es vol enviar un missatge de “facilitat o llibertat vocal”. Però, la veu és una acció essencialment motora! I totes aquestes condicions o variables són, ni més ni menys, les que trobem al cos en general i a l’aparell vocal en particular. Només necessites repartir correctament els papers: el director d’orquestra ha de tenir l’ “score” i cada músic la partitura que correspon al seu instrument!
Imaginem que els músculs del teu cos són músics i la teva postura el director d’orquestra! Si els músics no toquen les notes assignades el director pararà boig mirar de governar el desconcert que li provoca la falta de coordinació i empaste.
Si per contra, els músculs que donen estabilitat a la teva veu toquen la seva partitura, la teva postura no es veurà alterada i això tindrà grans beneficis quan viatgis als aguts.
També podem considerar-ho al revés: si tens la voluntat de mantenir de forma continuada en el temps una postura correcta sentiràs com els teus músculs es posen en marxa per aconseguir el teu objectiu. Llavors es produeix el miracle i l’alumne em diu “que fàcil!”. Doncs és clar que ha de ser fàcil, ho serà quan aprenguis a assignar a cada múscul la tasca apropiada perquè compleixi la seva funció en relació a la veu.
Arrastrem moltíssims hàbits i creem el nostre gest vocal a base de compensacions musculars fins que un bon dia descobrim que per cantar amb llibertat únicament necessitem aprendre a dissociar, és a dir, a coordinar. Coordinació i dissociació són les dues cares d’una mateixa moneda.
Aquest és un tema apassionant que mereix un desenvolupament més ampli! Continuarà…
