"Volem impulsar un centre d'alt rendiment per cantants". El Toni Cruz em detallava per telèfon en què consistiria el nou projecte televisiu que s'emetria la nit dels dilluns a TVE. Un reality show l'objectiu del qual seria mostrar la formació i preparació física i vocal de 16 concursants.
"Et veus capaç de dissenyar un pla d'estudis, crear un claustre de professors i dirigir l'acadèmia on es formaran els concursants?" Era la primavera del 2001. Acabava d'arribar de València, on havia passat quatre mesos assajant i representant Palabras en la penumbra, de Gonzalo Suárez. "És clar que em veig capaç!" Li vaig contestar. Després d'analitzar en profunditat les principals necessitats formatives de 16 cantants, les carreres artístiques dels quals naixerien a la televisió, vaig intentar ordenar la informació rellevant i vaig començar a donar forma i dissenyar el pla d'estudis de l'Acadèmia de Operación Triunfo.
El càsting
Octubre del 2001. Havien passat uns mesos d’aquella trucada. Caminava pels carrers de Madrid. De nit cap al teatre per fer funció, de dia cap al Palau de Congressos per escoltar les veus candidates. Només 16, de les quasi cinc mil, passarien el càsting. Mentre les escoltava, la meva ment se n’anava d’excursió al passat. Alguna cosa d’allò que allà passava em connectava amb els meus inicis. Catorze anys enrere, també algú em va sentir cantar i em va escollir per formar part del programa més vist de la història de la televisió. Aquell “algú” va ser Narciso Ibáñez Serrador. En aquell moment no podia ni imaginar les conseqüències que tindria en la meva trajectòria professional néixer com a artista a la petita pantalla. Els passaria el mateix als 16 finalistes? La meva atenció tornava al càsting.
Els likes són avui dia el termòmetre que calibra la repercussió de les teves accions públiques. Però llavors, passejar pel carrer era el què et proporcionava la dada, és a dir, la repercussió que havia suposat la teva aparició a la televisió. L’endemà d’estrenar-me com a hostessa a l’ Un, Dos, Tres… aquell setembre de 1987, al sortir per “Alcalá”, el carrer on vivia, vaig tenir la sensació de dur amb mi de passeig els 23 milions d’espectadors que havien vist aquella primera aparició. Diguem que em vaig poder fer una clara idea de què vindria a continuació.
OT oferia a aquests joves talents una oportunitat d’aquestes que passen una o cap vegada a la vida. Les discogràfiques – ho sabia per pròpia experiència-, tenien els calaixos plens de maquetes (embrions de singles o discos) de joves artistes que, amb legítima ambició, desitjaven ocupar un lloc a la indústria de la música. Algunes d’aquestes maquetes oblidades als calaixos dels despatxos dels qui decidien què era comercial i què no, pertanyien precisament a concursants d’aquell primer OT. Va ser graciós, és un dir, presenciar providencials trobades entre algun “triunfito” que, abans de ser-ho, havia sigut rebutjat pel mateix director artístic que ara l’alabava.
Ningú està preparat psicològicament per gestionar la fama de cop. Només el temps i el sentit comú et fan entendre la saludable necessitat de col·locar la fama al lloc just que li correspon. Aquest aprenentatge i experiència en primera persona va ser molt útil per entendre, orientar i acompanyar als 16 concursants d’OT d’aquella primera edició.
Els setze concursants viurien experiències personals i professionals extraordinàries. Experimentarien la cara amable i l'amarga de l'ofici. Les hores de feina i sacrifici es veurien, amb una mica de sort, recompensades pels aplaudiments del públic, primer al plató i més tard als escenaris. El concursant millor considerat guanyaria una carrera discogràfica; la resta tornarien a casa amb les mans buides tot i que el més important és el reconeixement propi encara que ells llavors no ho sabessin com estic segura que avui saben.
El que tampoc sabíem cap dels qui fèiem el programa és que els setze acabarien sent guanyadors. Operación Triunfo es va convertir en un fenomen social de tal dimensió que la tornada al poble, a la família i a la realitat d'abans era ja impossible.
L'Acadèmia
Cruz i Mainat van reunir a tot l’equip a la sala d’assaig de l’Acadèmia. La sessió va ser llarga. Era necessari informar-nos en profunditat i amb tota mena de detalls sobre el funcionament del programa. No seria possible realitzar ni un sol assaig ni un pilot, com sol ser habitual en qualsevol programa de televisió abans de la seva estrena. El teló s’aixecaria la nit que, després de la primera gala, els concursants entressin per la porta del plató de Sant Just, ara reconvertit en centre d’alt rendiment.
Estrenàvem espai. Millor dit, estrenàvem decorat, perquè tot l’equip coneixíem perfectament el plató. A aquelles mateixes instal·lacions, uns anys enrere havíem gravat Cent anys de cançons i Les teves cançons, dos programes musicals que Gestmusic produïa per TV3 i dels quals vaig ser presentadora. La transformació de l’espai era bestial. Les instal·lacions i els mitjans amb els quals contàvem eren un autèntic luxe. L’Acadèmia disposava fins i tot d’estudi de gravació propi. El que anys enrere va ser el meu camerino s’havia convertit ara en un control de realització i la resta de camerinos eren despatxos de producció, controls de realització i so o espais per guardar maquinària i material. Tota la zona destinada a la producció i realització estava senyalitzada en vermell, cosa que indicava que de cap de les maneres el concursant tindria accés a aquelles habitacions quan travessessin la porta cap a aquell passadís per anar a la infermeria o maquillatge.
Abans de començar la reunió vam fer un tour per l’Acadèmia des del punt de vista de l’espectador, és a dir, vam veure allò que el públic veuria des del televisor de casa gràcies als operadors de càmera que romandrien amagats hores i hores en el silenci més absolut als passadissos que envoltaven el conjunt de sales. Va ser en aquest laberint ple de càmeres i cables on vam rebre consignes clau per al bon funcionament del programa. Ni un xiuxiueig, ni una tos, ni un esternut. Silenci absolut. Aquesta va ser la consigna més repetida. Era essencial que el concursant no sentís absolutament res per mantenir-lo aliè a les càmeres.
Òbviament, el concursant sabia que, amagades darrere d’un vidre o una falsa paret, hi hauria càmeres, però no estaven a la vista. A efectes de qui es posa davant d’una càmera, no és el mateix veure només la càmera que veure, a més, una persona darrere que la manipula. El concursant havia de creure que allà dins l’única companyia que tenia era la dels professors i els companys. L’aïllament havia de ser total i absolut. Cap input del carrer, cap comentari. Els mantindríem al marge fins on fóssim capaços i poguéssim, és clar.
Fotos de José Irún
El pla d'estudis
Per dissenyar la formació que aquells joves rebrien havia de triar les disciplines més adequades, tenint en compte el context televisiu en el qual ens trobàvem. A més, havia d’escollir els professors, segons el meu parer, aquests havien de ser professionals en actiu, tant a la docència com a l’escenari, capaços de transmetre el coneixement amb eficàcia. No només es va fer càsting als concursants, també als professors. El format exigia certs atributs a més de la solvència pedagògica i artística. Els principals objectius de la formació passaven per assolir una molt bona forma física, conèixer a fons l’instrument de treball (la veu) i desplegar les habilitats artístiques a tots els terrenys de joc on l’artista ha de saber jugar: plató, directes, estudi de gravació, etc.
El reality no pretenia mostrar la intimitat més enllà de la que es crea a una sala d’assaig. Hi havia, però, certes incògnites sobre si aquestes situacions proporcionarien un material prou interessant per mostrar als teleespectadors en un resum diari. Mai no en vaig tenir cap dubte perquè treballar amb la veu implica despullar-se, mostrar-se. Els espectadors veurien la part més artesanal del cant a través d’unes persones que patirien, lluitarien, caurien i s’aixecarien cent vegades.
A la soledat d’un assaig o a la multitud enmig de l’escenari, l’intèrpret lluita per assolir allò que li demanen que faci o allò que ell mateix s’exigeix. Allò que passava a l’altra banda de la càmera era tan cert i real com la vida mateixa. No calia provocar res especial perquè el material fos atractiu. Les persones que vèiem a través d’aquelles càmeres ocultes no eren actors, eren persones reals, que patien, reien, ploraven, s’enfadaven i aconseguien els seus reptes a força de molta dedicació. L’evolució dels concursants, plena inevitablement de dificultats, no només era un grandíssim material per ensenyar al teleespectador sinó que, a més, el feia entrar a la rebotiga de l’ofici. El reality, efectivament, mostrava la realitat.
Entrenar, assajar i repetir per millorar. Eren (i són) atletes, atletes de la veu, i no ho sabien. La seva activitat com a cantants és equiparable a la pràctica professional de qualsevol esport. El cos és l’eina principal per aquesta raó l’entrenament físic va ser fonamental a l’Acadèmia. El cantant, com l’esportista, ha d’aprendre a conviure amb el desgast que provoca l’ús continuat de les eines de treball i procurar prevenir tant com pugui les lesions que se’n puguin derivar. Els 16 havien d’interioritzar aquesta informació i aprendre com més aviat millor que, per cantar i utilitzar la veu (i el cos) de forma continuada i exigent, no només necessitarien sort sinó perseverança i esforç.
L'evolució dels concursants s'havia de fer visible a través de la formació i d'aquest entrenament. El ritme de classes i assaigs era frenètic i, per altra banda, molt realista, és a dir, el mateix que hauran viscut i experimentat els qui han optat per continuar en aquest ofici. S'aixecaven a les vuit del matí i, amb les lleganyes als ulls, baixaven a la sala i, després d'una hora de càrdio, acabaven completament cansats. Era divertit sentir al Manu Tenorio preguntant-se "però això què cony té a veure amb cantar?” N’estic segura que avui ja no es formula la mateixa pregunta!
Professors de les tres primeres edicions d’ OT i edició 2011. Foto de José Irún
Menció especial a Mikel Herzog (al meu costat, a la segona foto) qui a més de dirigir la "Segona Acadèmia" on els expulsats seguien amb la seva formació, es va fer càrrec artísticament i musicalment de la gira d'OT i de les gires posteriors dels "triunfitos". El Mikel va mantenir-se sempre a l'ombra, sense càmeres, però executant una tasca indispensable en la continuació de les seves carreres una vegada fora de l'Acadèmia.
El repartiment de temes
Seria atractiu el material audiovisual que sortís d’una classe de dansa, de cant o d’un assaig? Crearia interès? Tindria prou força per mantenir l’espectador enganxat setmana rere setmana? Les primeres reaccions interessants dels concursants coincidien, des d’un punt de vista televisiu, amb l’adjudicació del repertori.
Els dimarts a la tarda, mentre fèiem el repartiment de temes de la gala, mentre uns esclataven de joia, en altres es produïa el gran drama, bé perquè la cançó que els tocava no era del seu estil, bé perquè, tot i ser de l’estil que creien que era el seu estil, el concursant intuïa alguna dificultat afegida que podria merèixer-li una nominació. De l’estil, de la coreografia i del company d’escena depenia, en gran part, l’èxit de l’actuació i el concursant ho sabia.
A hores d’ara probablement ja hauran après que allò decisiu és l’actitud que prenem davant un repte, i no la seva magnitud. Els factors externs que ens condicionen no sempre es poden governar. Els interns, però, estan al nostre abast i depenen exclusivament de la nostra fortalesa mental. Un cop passat el primer ensurt del repartiment i asseguts al voltant del piano, escoltàvem una per una les cançons i valoràvem, en funció de la tessitura del cantant, la tonalitat de l’arranjament final.
Amb les successives escoltes de la peça, es desmuntaven en plors una vegada i una altra davant la sola idea que haurien de defensar el seu lloc al concurs amb una cançó que no els agradava o no encaixava en els seus suposats “estils”. No imaginaven fins a quin punt els entenia. Però allò era un concurs i no hi havia discussió possible. Tenien dues opcions: confiar en el procés d’assajos i el seu talent o enfonsar-se i acomiadar-se una setmana plorant i queixant-se.
Per defensar una cançó, sobretot quan aquesta no t’agrada, és imprescindible tenir a mà una veu versàtil capaç d’adaptar-se a l’estil i fins i tot jugar-hi, o la convicció que la que t’ha tocat cantar és la millor cançó de la història de la música. Cantar és com defensar una idea, cal creure-hi. Tot i això, és cert que hi ha la possibilitat de no creure-hi i defensar-la igualment. En tenim exemples extraordinaris a la política.
La direcció del programa adjudicava el repertori amb l’objectiu que el concursant, setmana a setmana, superés uns reptes interpretatius, el resultat dels quals valorarien els espectadors i el jurat. Un cop tancats dins i sotmesos com estaven a la pressió del concurs, s’oblidaven haver acceptat participar lliurement en una competició musical en la qual la veu hauria de visitar estils diversos no sempre afins. Les regles exigien posar-se en perill i abandonar territoris coneguts per explorar-ne de nous.
La fórmula de l’èxit d’OT és, entre d’altres variables, el seu equip d’excel·lents professionals. Aquí teniu un dels seus puntals, Noemí Galera, directora de càsting de Gestmusic i directora de l’Acadèmia de les darreres edicions.
Gala en homenatge a la guanyadora de la primera edició d’OT Rosa López
L' èxit
L’endemà de la cinquena gala, en obrir l’ordinador llegeixo un correu de Toni Cruz felicitant a tot l’equip per la feina realitzada. El programa havia estat disparat. Cruz felicitava l’equip i ens encoratjava a continuar fent la feina ben feta. El sufflé anava pujant. Les peticions d’entrevistes van començar a disparar-se i fins i tot els mitjans més importants, les portades de les quals semblen estar reservades exclusivament a figures internacionals, s’apuntaven a parlar d’OT.
Tot semblava anar sobre rodes i controlat fins que una nit, per equivocació, punxem televisió espanyola just a l’hora del telenotícies. La direcció de l’Acadèmia decidia quins continguts podien veure els concursants a la tele ubicada a la sala d’estar, i des de producció s’encarregaven de punxar-los. Sopàvem un cop acabades les classes i després em quedava algunes hores fent el seguiment des del meu despatx a través d’un monitor fins que se n’anaven a les habitacions. Aprofitava aquella franja horària per fer tutories personalitzades als concursants que necessitaven desfogar-se i compartir neguits artístics i personals.
Aquella nit, com de costum, la majoria estaven espatarrats al sofà davant del televisor. Vaig sentir com es canviava el canal i vaig reconèixer la veu del locutor del telenotícies. Cames ajudeu-me! Vaig sortir disparada cap amunt i, mentre pujava els graons de tres en tres, jo també vaig poder sentir que “Operación Triunfo va superar a la gala d’ahir els cinc milions d’espectadors”. Els crits, les puntades de peu a terra i el sofà i les abraçades d’eufòria contrastaven amb la meva cara d’indiferència absoluta. Havia estat coneixedora de tal audiència al correu d’aquell mateix matí així que jo em moria de ganes de saltar amb ells al sofà, donar puntades de peu, abraçar-los i felicitar-los, però vaig haver de reprimir-me i enganxar quatre crits per rebaixar l’eufòria. No em van fer ni cas, és clar. Allò ja no ho parava ningú.
Mi música es tu voz...
La cançó “Mi música es tu voz” va començar a prendre forma a la veu de dos concursants amb habilitats per a la composició. Les classes i els assajos ocupaven la major part del temps, però encara sobraven hores per jugar amb harmonies i melodies que els distraguessin de les cançons de la gala.
Des del despatx, a través del monitor, escoltava com discutien sobre la melodia i la lletra. ‘Ho estàs veient? Seria fantàstic que componguessin un tema junts i el cantessin en una de les gales, no et sembla?’ Cruz va arrugar el nas, però em va deixar fer, i aviat ens vam organitzar. Cadascú compondria un vers. La cançó parlaria sobre el que vivien junts un grup de persones que no es coneixien de res i que, amb el cant com a únic nexe en comú, estaven immersos en un intensiu sobre convivència humana. Els primers a compondre la peça havien mostrat el fil del qual calia continuar tirant… “Si no te conociera, si no estuviera aquí, no habría encontrado la alegría de vivir”.
La composició a setze va resultar una tasca complicada. Mentre uns se sentien incapaços d’escriure una sola línia, altres les escrivien totes. Entre bronques, cabrejos i rialles, finalment van parir la cançó. L’acompanyament en directe d’un piano va ser la base sobre la qual també van cantar en directe, com feien sempre. Amb virtuts i imperfeccions, la peça tenia ànima. Si hagués d’escollir un moment de tots els viscuts a “Operación Triunfo”, sens dubte, em quedo amb el que vivim dins l’estudi de gravació escoltant junts per primer cop el resultat de “Mi música es tu voz”. Era més que una cançó. Era la seva història. En menys d’un mes, el disc va vendre un milió i mig de còpies.
Després del tsunami...
La terra d’Anantapur és estèril. Les pedres d’una terra extremadament seca són el principal element que trepitgen els peus quan camines per aquest racó del món a la regió d’Andra Pradesh. El marró és l’únic color que recordo. Després de la primera edició d’OT vaig decidir marxar un mes a l’Índia i deixar passar el tsunami. La sensació de viure en un Dragon Khan permanent m’era familiar. Em trobava immersa en una nova onada de popularitat i necessitava gestionar-la i no deixar-me endur, si és que això era possible.
Aquella primera nit a la Fundació Vicente Ferrer, els voluntaris més veterans van organitzar una trobada informal per conèixer-nos. Metges, arquitectes i mestres de tot el territori de ‘Estat Espanyol explicaven que des de feia anys havien decidit destinar les vacances d’estiu a treballar per a la Fundació dissenyant i desenvolupant projectes. La trobada va tenir lloc al terrat de la caseta d’un dels voluntaris hindús. Persones arribades de tot arreu i amb oficis diferents ens reuníem per prendre un te i intercanviar inquietuds. Avançada la nit, en Sasi, un voluntari hindú amb veu de soprano lleugera i un castellà perfecte em va preguntar si m’importaria cantar una cançó.
Vaig accedir, feliç, però sense saber gairebé com satisfer musicalment la petició. Es va afanyar a demanar-me que cantés una cançó que li agradava molt. Li vaig demanar que me la taral·legés i, amb l’ànima i el cervell encara revolucionats per allò que havia viscut durant cinc mesos a deu mil quilòmetres d’Anantapur, vaig sentir la veu del Sasi cantar… “A tu lado me siento seguro, a tu lado no dudo, a tu lado hoy puedo volar”.
Operación triunfo ens va canviar la vida...
Us la va canviar a vosaltres, espectadors. El cant i la música van estar presents 24 hores a milions de televisors, van arrencar somriures a persones malaltes, van injectar energia als més grans i van despertar l'interès per la música en els més petits.
Ens va canviar la vida a nosaltres, l'equip tècnic i artístic que ho vam fer possible. Una experiència professional d'aquesta dimensió és una oportunitat extraordinària per créixer, posar-te a prova i cultivar la resiliència, aquella força que no saps d'on t'arriba i que fa sentir que tot és possible quan entens el treball en equip fet des del rigor, des de la voluntat de voler fer bé les coses.
Va canviar la indústria de la música. Centenars de cantants i músics van trepitjar el plató per donar a conèixer les seves noves creacions i promocionar els seus singles. Les vendes de discos es van incrementar (no només els discos d'OT) i van proliferar els concerts en directe.
Llarga vida a OT!
“Mira, t’he portat el piano de La Trinca” Em va dir Cruz el primer dia que vaig trepitjar l’Acadèmia aquell octubre del 2001. Les músiques i lletres de La Trinca van marcar la meva infància i adolescència (i el Toni Cruz ho sabia), com a tants i tants de la meva generació. Recordava perfectament aquell Yamaha. De nena m’havia quedat embadalida escoltant-lo en un dels seus concerts a les festes del meu poble. Després de les tres edicions d’OT, l’Acadèmia es va tancar i el Yamaha de la sala d’assaig va aterrar a casa… “Sabem que et farà il·lusió tenir-lo i desar-lo”.
Josep Maria Mainat i Toni Cruz, junt amb Joan Ramon Mainat van ser el cervell i l’ànima d’OT. Gràcies per creure i confiar en mi. Os estimo.
