«Però... com és que ens truques ara?» la meva mare no creia que estiguéssim parlant per telèfon: «però, si d'aquí a dos països et toca cantar!» em venia de gust sentir la veu dels meus pares i que ells sentissin la meva per tranquil·litzar-los. Sabia que estarien vivint aquell moment amb intensitat. Era necessari treure-li ferro a la situació, riure una estona, sentir-nos les veus, sentir-nos a prop. Relativitzar sempre és efectiu en moments de màxima pressió.
Lausana, 6 de maig de 1983. Palais de Beaulieu. Al voltant de les 21:30 hores...
Massa excitació. El què em venia de gust, i necessitava, era mantenir-me al marge del batibull, situar-me a la meva bombolla de concentració i procurar tenir la serenor necessària per sortir a defensar “Nacida para amar”. Les delegacions dels 22 països esperàvem a la green room el nostre torn per sortir a cantar asseguts al voltant d’una tauleta blanca, al centre tenia un petit suport de fusta amb la bandera del país que representàvem. A la nostra, clar, l’espanyola. Vaig haver de mirar-me-la dues vegades. Era la bandera del règim franquista. Res… Un lapsus sense importància.
Juan Carlos Calderón, un home amb una inseguretat proporcional al seu gran talent, ho veia tot perdut abans de començar. El què es jutjava era la cançó, no el seu intèrpret. Vist així, era lògic que sentís el pes de la responsabilitat més que no pas jo. «Si una cançó no guanya, es perd», repetia una vegada i una altra. Per tal de no contagiar-me de l’ambient, vaig decidir anar a fer un tomb i buscar una cabina (Sabran els més joves què és una cabina?) per trucar a casa. De tornada a la green, Sonja, l’hostessa que tenia assignada, em va empènyer literalment cap a l’escenari d’una estrebada. Vaig sortir tranquil·la. Sabent de memòria quines càmeres estarien punxades durant la cançó. Preparada per explicar la història a través de l’objectiu. Abans de trepitjar el Palais de Beaulieu, convertit per a l’ocasió en un plató de televisió de mesures estratosfèriques, havia acumulat algun aprenentatge davant la càmera, especialment durant l’etapa del concurs Un, dos, tres on gravàvem setmanalment dues i tres cançons.
Al principi va ser realment complicat. Mai sabia on mirar. Encara que el Chicho m’ordenés que mirés a la càmera, no ho feia. La vergonya se’m menjava. Els focus t’enlluernaven i no veies massa més que el pilot vermell situat sobre cada objectiu i les cames de l’operador darrere d’aquella carcassa. Necessitava una estratègia per vèncer aquella vergonya. L’estratègia va consistir a entendre que darrere d’aquell objectiu negre hi havia persones.
En sentir les primeres notes del piano escrites a l’arranjament de Juan Carlos Calderón, vaig posar en pràctica la meva estratègia, però aquella nit vaig pensar en els meus pares i els vaig sentir darrere de la càmera. Al trepitjar aquell escenari immens i sentir els primers acords vaig pensar en ells, en com estarien vivint aquell moment. Instants abans de començar a emetre les tres primeres notes sense saber si sonarien a la meva veu tremolosa o firma i segura, vaig pensar en el suport incondicional que m’havien donat des que vaig començar a cantar amb 16 anys. Em va invadir un sentiment de gratitud profund que em va acompanyar durant la cançó. Així va ser com vaig aprendre a mirar a càmera. No va ser difícil sentir veritable estima per aquell tros de vidre. Pensava en els meus pares, els imaginava a l’altra banda de l’objectiu, somrient, animant-me. Sempre animant-me. No feia falta fer res més. La cara s’il·luminava. Tot fluïa. En compte de dispersar-se, l’energia generada per la veu es condensava al meu voltant per sortir projectada amb la força necessària cap a aquella platea gegant.
Era tan senzill com no pensar, mentre cantava, que ho feia per 300 milions de persones. Cantava pensant únicament i exclusivament en els meus pares. Si mentre actuem penséssim en el número de persones que ens veuen, en condicions normals arrencaríem a córrer! En el cas que tinguem el coratge suficient per quedar-nos, allò més sensat i operatiu és protegir-se amb una campana imaginària, creada a base de concentració i atenció plena cap a allò que “dius” mentre “cantes”. Aquesta “protecció” no impedeix percebre allò que succeeix a la pell de l’espectador i, precisament perquè allò que persegueixes és viatjar fins el seu cor, és necessari establir una connexió amb el cos i la veu que canta un text i unes notes.
La complicitat entre platea i escenari, entre cantant i espectador no és altra cosa que el fruit de la concentració, connexió i en conclusió l’atenció plena de qui actua i de qui l’escolta. A l’escenari s’ha d’estirar un fil invisible i arrossegar suaument a l’espectador cap a aquesta campana. Si tenim la sort que hi entrin dins, la màgia està garantida.
He volgut recollir un fragment del meu llibre Amb veu pròpia (Exlibric 2016) i adaptar-lo per poder mirar enrere i recordar aquell moment que des de fora es viu com quelcom excepcional, però que realment és només un pas en el camí. Un aprenentatge més.
