Admeto que vaig obrir els vostres missatges amb certa inquietud per saber què us semblava la idea d’impulsar un podcast sobre veu. Tenia també molta curiositat per conèixer la vostra opinió sobre el títol. Els vostres comentaris m’hi han reafirmat. Gràcies per les aportacions. No sabeu que n’és d’important llegir-vos!
Al capdavall, vosaltres sou potencials oients i la vostra opinió és, ara mateix, com una mena de llumeta que fa més visible el camí a seguir. La raó primera i última d’impulsar el podcast és dur a terme una tasca de divulgació sobre la veu i entenc que cal fer-ho de forma propera, amena i, a més (i sobretot), cal complir el principi d’utilitat. Vet aquí la primera cosa que em demano sempre… És útil el que faig? Li pot servir a algú?
Impulsar el podcast em fa il·lusió i respecte a parts iguals. I el meu primer dubte és quin ha de ser el tema del primer episodi. Fa temps que hi dono voltes, moltes voltes. La veu és infinita, com l’univers. No te l’acabes. Bé, continuo i us explico quina en porto de cap.
Com ja us vaig explicar, el podcast s’estrenarà el 16 d’abril dia mundial de la veu i vull que el primer episodi sigui un “cant a la veu”, a aquest instrument extraordinari que possibilita l’expressió del pensament i la interacció amb el món. Us imagineu un món sense veu? Sense paraules? Sense llenguatge? Hi ha persones que malauradament ho viuen i experimenten.
De tots els òrgans del cos, la laringe és l’únic que no té possibilitat de recanvi. Avui en dia és possible fer trasplantaments de pulmó, ronyons, fetge, fins i tot de medul·la, però no una laringe.. Si més no, jo no tinc pas constància que això sigui possible avui. Es pot donar la circumstància que, a causa d’un accident o una malaltia, perdem la veu i, amb ella, la possibilitat de comunicar-nos a través del llenguatge oral.
“Puc acceptar que mai més tornaré a moure els braços o les cames o que no m’aixecaré d’aquesta cadira de rodes, però perdre la veu…. no poder comunicar-me… això, mai podré acceptar-ho”
Aquest és un exemple (extrem) del que suposa perdre qualsevol possibilitat de comunicar-se amb la veu, però us puc garantir que és ben real. Sempre he tingut molta consciència de la importància de la veu i sé que si la perdés m’aniria fonent de mica en mica. Quan vaig sentir aquestes paraules encara vaig donar més valor a la veu i la comunicació.
Aquesta reflexió me la va fer la Dra. Cristina Corbella diagnosticada d’ELA l’agost de l’any 2018. Un ésser excepcional a qui vaig tenir la sort de conèixer i el privilegi de rehabilitar i acompanyar en aquest procés de perdre la veu. Mesos enrere vaig voler fer una entrada al bloc amb motiu del primer aniversari de la seva mort. Us la comparteixo per si voleu conèixer la Cris.
Penso en la Cris, penso en el Salvador, penso en el Juán José, penso en la Gemma, penso en tantes persones que donarien el que fos per recuperar la veu i sento que per elles, i per altres que potser viuen una situació semblant, serà bonic dedicar-los el primer episodi de “La voz cuenta” i fer-hi sentir, d’alguna manera, les seves veus.
Què en penseu?
Salut i pau.
