La veu compta

S’acosta el 16 d’abril i també el moment de fer-vos-en partícips. I encara que sigui una mica prematur, avui és el dia per desvelar-ho. Em moro de ganes de compartir-ho. Vull saber la vostra opinió i demanar-vos parer en alguns aspectes concrets.

Ans d’ahir em va arribar el material tècnic que necessito per posar-ho tot en marxa (taula de mescles i un micròfon d’alta qualitat). I, creieu-me si us dic que tinc una sensació semblant al dia que la mama em va regalar el primer tocadiscos que vaig tenir en ma vida. Era molt petitona, tenia uns 10 anys. A casa les passàvem magres per arribar a final de mes. Us podeu imaginar que, en veure el regal, el primer que vaig pensar és que la mama havia fet un gran esforç per comprar-me’l.

A partir d’aquell moment ja no dependria de la ràdio per escoltar música. Podria posar la meva pròpia música. Tenir tocadiscos implicava una certa autonomia i, sobretot, implicava poder triar, decidir. Quan era petita m’enregistrava a tota hora. Premia el Rec del cassette i després m’escoltava per comprovar el resultat i millorar-lo un cop i un altre. Un cop i un altre. Us parlo també de quan tenia 10 o 11 anys. Diguem-ne que la dèria em ve de lluny.

Avui, després d’escriure-us i enviar-vos aquesta carta (ara són les 18:19h) em disposaré a muntar l’estudi. Ja ho tinc tot previst. Després vindrà la desesperació, el cable que no funciona, allò que no sé configurar, el botó que se m’ha oblidat prémer. He de confeccionar el primer guió. El tinc al cap però l’escriuré. Escric perquè m’agrada triar les paraules per expressar les idees i els missatges que em ronden pel cap. Faré la primera prova. El capítol pilot. El que publicarem una setmana abans del 16 d’abril a tall de next comming. Ai quins nervis…

La setmana passada vaig llegir els vostres missatges i us dec un directe, pel qual encara no he posat data perquè he anat de bòlit. He hagut de viatjar a Madrid per motius professionals. Pensareu “més secrets?” Doncs, sí. Fins d’aquí a un mes no crec que em deixin dir-ho. De moment però, us avanço que aquesta setmana la vida, un cop més, m’ha fet un “regalàs” que farà que pugi novament als escenaris. “Y hasta aquí puedo leer”.

Bé, no m’he de desviar. Deia que vaig llegir els vostres missatges i volia abordar-ne un que em va cridar l’atenció perquè és un tema que també em preocupa i és la salut vocal dels més petits. La persona en qüestió explicava al seu missatge que “com a mestra de música fa temps que em preocupa la veu dels nens, cada cop hi ha més nens i nenes disfònics. A més observo que cada cop tenen més tensió corporal, per exemple toquen els instruments o piquen de mans molt tensos i fort, canten estirant molt el coll, escriuen prement molt amb el llapis…”

Hi ha una mancança en educació vocal (i corporal). Des de petits ens hi haurien d’educar però aquesta no és la nostra realitat. El nostre sistema d’ensenyament, a diferència de l’anglosaxó, per exemple, no es caracteritza per fomentar l’oralitat. Tampoc no disposem d’assignatures que ens capacitin per fer un bon ús de l’instrument i creïn consciència sobre el valor de la veu i la comunicació. A més, les noves tecnologies no estan ajudant precisament a l’oralitat, o aquesta és la meva impressió.

Tinc també la sensació que es perden les normes bàsiques de la conversa: respectar els torns de paraula, i fer-los respectar als més petits (quan jo era petita i parlava a destemps, l’avi Joan em deia “están hablando…” i no calia que em digués res més), no elevar el to per sistema en qualsevol context o situació comunicativa.

El món és ple de soroll, de contaminació acústica. I l’infant, com l’adult, es baralla amb aquest exèrcit de decibels i ningú li diu que s’ha de parlar fluixet, que no cal cridar, que el senten igualment si no crida. I com que ningú ho diu, aquí estem, en una espiral de soroll. No ens n’adondem, no, però estem dins un bullit de contaminació acústica delirant. Un se n’adona encara més quan té la sort d’anar a un indret on hi ha silenci i, per parlar, no cal alçar la veu. No vull dir que sigui aquesta la raó per la qual cada cop hi ha més infants amb disfonia. Però, de segur, que totes les variables que he exposat hi contribueixen amb un major o menor grau.

Quan jo era petita hi havia silenci. El podies escoltar. I la gent es respectava al parlar. S’escoltava. Les recordeu vosaltres aquestes sensacions? Jo sí. Les tinc molt presents. I les enyoro. Molt.

El 16 d’abril de 2022 és el dia mundial de la veu i aquell dia vull parlar de les persones que perden la veu i, amb ella, la possibilitat de comunicar-se. Així serà l’estrena mundial de “La voz cuenta” un podcast sobre la veu humana. M’hi voldreu acompanyar? Sou els primers a saber-ho. Bé, abans que a vosaltres ho vaig dir als de casa i sobretot a la mama que és el meu públic més crític. Però si, sou els primers a saber-ho.

D’aquí al 16 tinc una feinada de por. D’entrada, a més d’escriure i enregistrar els dos primers episodis, he de preparar una bateria de temes que aniré tractant setmana a setmana perquè el podcast serà setmanal. L’emetrem cada dissabte a les 07 del matí. Així que… Se us ha girat feina a vosaltres també! Quins temes us semblarien interessants de tractar? N’hi ha per triar i remenar. La veu dona per molt… Per cert, us agrada el títol? El trobeu suggerent? “La voz cuenta”

Gràcies de tot cor per ser-hi!
Salut i pau.