Fer plans

Passat demà farà 2 anys que es va aturar el món. Allò de planificar el dia, la setmana, el mes o les vacances… Allò de fer plans es va acabar de cop… Demà em llevaré a les set, esmorzaré això que ahir ja vaig menjar allò, em posaré texans perquè estaré tot el dia en dansa i he d’anar còmoda, aniré a la reunió programada de fa dies, abans m’aturaré a comprar el sopar d’avui, després de dinar aniré a veure la mama, però abans faré un cafè amb la Maria que fa tres setmanes que vam quedar per veure’ns avui…

Ens passem la vida fent plans. Ho planifiquem TOT. Però quan la malaltia apareix a les nostres vides, fer plans s’ha acabat. No hi ha dinars, no hi ha reunions, no hi ha cafès, no hi ha vida, si més no la vida “normal”. Aquesta vida de la qual sovint ens queixem i, en canvi, tant enyorem quan alguna cosa ens esguerra aquesta “normalitat”.

Aquesta setmana he fet una entrada al blog per explicar el cas de la Mireia Planas. Una noia molt jove que havia estat alumna de cant de Nina Acadèmia. Uns anys més tard va tornar com a pacient. Cosa que mai hauríem desitjat. Una hemorràgia durant la intervenció d’un tumor al nervi auditiu del qual l’havien diagnosticat, va provocar-li dèficits cognitius i motrius. I, és clar, l’afectació va tenir implicacions en la veu i en el cant.

La Mireia és una campiona. La seva és una història de superació d’aquelles que et fan tocar de peus a terra i donar gràcies cada cinc minuts. Si us ve de gust, al blog explico com vam abordar la rehabilitació. He penjat àudios perquè pugueu veure l’evolució durant la rehabilitació i  vídeos d’ella i també de l’Elena Ribera, la logopeda de Nina Acadèmia que va abordar-ne la rehabilitació durant 13 mesos. Penso que és un exemple que pot ser útil a altres persones que, com la Mireia, ho puguin estar passant malament a causa d’un accident d’aquells que et canvien la vida.

Pacients i alumnes són l’energia que m’esperona i sacseja. Els primers perquè quan evolucionen favorablement i milloren,  em posaria a saltar i a plorar com una nena petita i els abraçaria ben fort. Els segons perquè m’encomanen aquella il·lusió que prou bé he conegut i l’empenta que crida dins teu que tot és possible, que et menjaràs el món.

Per tots ells, o gràcies a ells, és que em veig capaç d’iniciar el nou projecte que ha de veure la llum el 16 d’abril. Hi he començat a fer feina. Em sento com una criatura. No dormo. O més ben dit, dormo però em desperto cada dos per tres perquè el cervell no s’atura! Sobretot he començat a fer feina de planificació (com no podia ser d’una altra manera!).

El projecte, en si mateix, necessita molta planificació prèvia i, he de tenir en compte que en paral·lel faig moltes altres coses a les quals no vull renunciar perquè m’omplen molt.

Planificació. Aquesta és la qüestió. 

La setmana passada, després d’enviar-vos la carta, vaig córrer a llegir els vostres missatges. No n’hi havia cap. És clar que no havien passat ni cinc minuts. Però és que em fan tanta il·lusió que immediatament després d’haver enviat la carta, m’estic una estona comprovant si m’escriviu! Soc de por.

Dieu coses molt boniques i feu reflexions molt interessants. Prometo que aniré abordant tema a tema però crec que els vostres escrits mereixen un directe on poder també donar resposta a coses concretes. A veure si aquesta setmana vinent, cap a finals, trec un moment d’on sigui i el faig. Potser divendres vinent abans d’enviar-vos la carta seria un bon moment.

Marxo sense desvelar encara el nou projecte. Soc prudent de mena. Esperaré a tenir-ho tot més lligat la setmana vinent. El 16 estrenem, caigui qui caigui i peti qui peti. Estrenem encara que això suposi no dormir i fer feina les 24 hores. El projecte durà molta feina. Però valdrà molt la pena. Pels pacients, pels alumnes, per vosaltres, per la veu.

Salut i Pau.