Entrar a l’estudi de RAC 1 és trepitjar un lloc molt familiar. Excepte les audiències – i les espumes dels micròfons que es van canviar fa poc -, pràcticament tot continua més o menys igual després de vint-i-cinc anys. Els auriculars, el rellotge, les cadires, els micròfons, la peixera i, sortosament per als oients, continuen també molts dels professionals que en el seu moment van apostar pel projecte i s’hi van quedar sense saber que algun dia farien història.
Del milió mil oients que avui escolten l’emissora, ben pocs deuen saber que els quatre primers fitxatges, entre els quals tinc l’honor de comptar-m’hi, podem presumir d’haver moblat la redacció de RAC1 a la planta 15 de la Torre Barcelona. No tothom ho pot dir! També podem presumir d’haver passat molts mesos, tants com van trigar a atorgar-nos la freqüència 87,7 que ens havia de permetre començar les emissions, treballant l’escaleta, preparant peces, contactant convidats i fent pilots.
L’Albert Rubio va ser la persona encarregada de posar en marxa l’emissora, fitxar els presentadors de la casa i a qui va ser director des dels seus inicis i fins al 2012, l’Eugeni Sallent. «Hem pensat en tu perquè et facis càrrec de les tardes a RAC1», em va dir per telèfon l’Albert la primavera del 1999. M’hi vaig tirar de cap. Després de vuit mesos d’espera, l’1 de maig del 2000 naixia oficialment RAC1.
El matí d’aquell dia d’estrena, es va emetre un programa especial, prèviament enregistrat i conduït a cada hora per una parella de presentadors de la casa. Amb en Toni Soler vam conduir la segona hora del matí. L’Eugeni Sallent em repetia «mira de no riure tant». En Toni Soler és, sens dubte, una persona amb sentit de l’humor i capacitat per fer riure als qui l’escolten, però el meu riure era més aviat de nervis. Tota aquella colla de professionals amb experiència davant els micròfons m’imposava enormement. El micròfon no m’era estrany, l’utilitzava sovint per cantar, però, haver de comunicar amb la parla, allò eren figues d’un altre paner.
«El diari d’Anna» – nom que li va donar l’Albert Rubio -, com tots els programes de la casa, l’escoltaven només els familiars i amics. Aquesta era tota la nostra audiència aleshores. Això és clar, a les ciutats i poblacions on «s’agafava» l’emissora. El meu poble, Lloret de Mar, era una zona d’ombra, que se sol dir, però a la meva mare li va faltar temps per plantar una antena i poder escoltar RAC1. Mesos després, la comunitat de veïns li va fer treure l’antena. Per sort, RAC1 començava a arribar per tot el territori.
Quan fèiem un concurs havíem de falsejar les trucades. Sort en teníem de la Montse Girona, productora del programa i amb qui estic a la fotografia, que s’encarregava d’aconseguir aquests oients que, suposadament, trucaven per participar. Mai he conegut una productora tan enormement eficaç. Res ni ningú se li resisteix. La Montse continua encara a l’emissora i des de fa una pila d’anys és la productora d’El Món a RAC1. El nostre equip estava format per només sis persones: Joan Buixeda (director) Maya Castañer i Jordi Ventura (redactors), Montse Girona (producció) i Jordi Nomdedeu (becari) i jo a la conducció. Sis persones per cobrir tres hores de programa!
La il·lusió també continua intacta a RAC1. Es respira en la complicitat dels equips. Així com a la televisió, l’objectiu tot ho capta, a la ràdio, el micròfon a través de la veu, permeabilitza l’univers d’emocions de qui es posa al capdavant d’un programa i de tot l’equip que hi ha al darrere.
Avui 1 de maig de 2025 RAC1 compleix vint-i-cinc anys. Vist en perspectiva, l’Albert i l’Eugeni van sembrar la llavor de «l’esperit RAC1», un tarannà i una manera de fer que sempre més ha singularitzat l’emissora. La dedicació de l’Eugeni al capdavant durant tretze anys, va deixar una empremta que encara avui continua present. Parlar de RAC1 és parlar de l’Eugeni i, parlar de l’Eugeni és parlar d’una persona propera, afable, rigorosa i exigent.
Enhorabona i llarga vida a RAC1