Sords profunds, però hi sentim i parlem

Quan estudiava logopèdia vaig descobrir que les persones sordes no són mudes. Que no desenvolupin la facultat d’expressar-se oralment a través del llenguatge perquè no hi senten i, en conseqüència no el poden adquirir, no vol dir que siguin mudes. Des del punt de vista fisiològic, els és totalment factible produir so amb els plecs vocals.

De fet, els nadons sords profunds emeten sons en l’etapa del balboteig, però quan s’acaba aquest període, si no reben per via auditiva els estímuls sonors de l’entorn, la laringe deixa de fer la seva funció expressiva perquè no té un model o exemple a reproduir. La veu és un instrument de base vocal auditiva i el procés de desenvolupament i adquisició del llenguatge només és possible si hi ha audició. De manera que, sense audició no hi ha veu, ni llenguatge.

Fa molts anys, els pares tenien coneixement de la sordera d’un fill quan, en passar els primers anys, comprovaven que aquest no parlava. No recordo l’any exacte, però d’un temps ençà, en néixer el nadó se li realitza una prova no invasiva que consisteix a enviar potencials evocats acústics al cervell per avaluar el sistema nerviós auditiu.

Aquesta prova es fa de forma sistemàtica a tots els nadons. Un grandíssim avanç. Avui en dia, a més, l’infant amb sordesa pregona diagnosticada de naixement pot sentir-hi gràcies a l’implant coclear i, en conseqüència pot adquirir el llenguatge i expressar-se a través de l’oralitat.

Com a estudiant, aleshores, em vaig decantar per fer un pràcticum a un CREDA (centre de suport a nens amb dificultats auditives, trastorn específic del llenguatge i/o la comunicació) per endinsar-me en aquest àmbit. Vaig poder fer observació de nens amb implants coclears. Era un goig sentir-los parlar. A mi em semblava un miracle.

No vaig parar fins a conèixer a la Marta Capdevila (no us perdeu aquesta entrevista), sorda profunda de naixement, mare de 4 fills, un d’ells sord profund de naixement. Els seus pares (ho veureu a l’entrevista) van fer tot el possible perquè la Marta rebés estímuls acústics amb la tecnologia (molt magre) d’aleshores. Quan va néixer el seu fill, no s’ho va pensar dues vegades a fer-li l’implant coclear. Ella es va implantar de gran, “per poder escoltar la veu dels meus fills”.

La història de la Marta és d’aquelles que et sacsegen. A mi em va sacsejar.

Després de conèixer-la i parlar moltes hores amb ella, vaig entendre la seva lluita (oralitat vs llengua de signes). Si us interessa, us recomano que doneu una ullada al seu llibre (les il·lustracions són seves) Sords profunds. Però hi sentim i parlem.

De la Marta vaig aprendre (i entendre) que els sords són sords, no muts. I des del punt de vista fisiològic té tota la raó. La possibilitat d’implantar-se ha estat un abans i un després per als sords. Adquirir o no adquirir el llenguatge. Aquesta és la qüestió.

A mi no deixa de sorprendre’m que la paraula sordmut aparegui encara als diccionaris.

Jo crec que la paraula amb què es defineix una persona amb deficiència auditiva hauria de ser objecte de revisió.

D’aquesta qüestió vaig parlar al pòdcast del passat 3 de maig. És el que ha tingut, de moment, menys reproduccions. I, en canvi, a mi em sembla un tema no només interessant sinó molt revelador.

He treballat durant 40 anys amb la veu i mai m’havia plantejat que una persona sorda no desenvolupa el llenguatge perquè no el sent. No desenvolupa consciència fonològica perquè no rep cap estímul sonor.

I aquest fet em va impactar. I encara ara.

Gaudiu del piular dels ocellets, de la remor de l’onada quan pica, de la branca que cruix, i del vent quan xiula… I gaudiu del miracle de poder parlar i expressar el pensament.


Que tingueu molt bona setmana!

Salut i pau.