“Hi ha moments que recordes tota la vida. Hi ha moments que esperes i somies tota la vida. Aquest, és un d’aquells moments.”
Amb aquestes paraules vaig voler començar dissabte passat, 11 de juny, el meu discurs en l’acte de graduació dels estudiants d’infermeria de la UIC, dels quals vaig tenir l’honor de ser la padrina.
Les paraules no són meves. Pertanyen a una cançó escrita en la dècada dels 80 pels grans lletristes Alan&Marilyn Bergman i que Barbra Streisand va cantar a la pel·lícula Yentl.
La promoció d’estudiants 2018/202 culminen una etapa i ho fan a còpia d’esforç. Esforç intel·lectual, cognitiu i físic. A còpia d’implicació i de compromís. No hi ha resultats sense implicació, compromís i rigor. Ells prou que ho saben.
(No deu haver estat fàcil superar els entrebancs d’estudiar amb una pandèmia pel mig)
El veritable repte comença ara, en el moment en què s’inicien en l’ofici que han triat.
Parlo d’ofici i no de professió, feina o ocupació i ho faig amb tota la intenció. Em fa l’efecte que aquesta paraula s’està perdent i em sap greu perquè trobo que ens connecta amb el nostre ésser més artesà, aquell que es prepara i forma per assolir unes habilitats que combina amb la capacitat d’observació i la creativitat.
La ciència perquè atorga el mètode i el coneixement. L’art perquè estimula el nostre ésser creatiu, curiós i valent. Escoltar, observar, orientar, estimular, esperonar, motivar, són verbs que hem de conjugar sovint els qui tractem amb persones que ens confien un problema de salut.
Mireu, quan un actor surt a escena i fa la representació número 2.000, la seva disposició d’ànim ha de ser la mateixa que el dia que va fer la funció número 1. La il·lusió que els graduats van sentir dissabte passat és el motor més potent, una flama que haurà de cremar sempre en un raconet de l’ànima sobretot per no perdre de vista per què un dia van decidir seguir la vocació que sentien i dedicar el seu temps i energia a tenir cura dels altres.
(Si algú de nosaltres desconeixia el paper fonamental d’aquest col·lectiu en la societat, amb la pandèmia de ben segur que ha quedat clar).
La il·lusió es renova amb l’esforç, deia el Dr. Moisès Broggi. Una altra frase que evidencia amb senzillesa però contundència el veritable motor d’allò que ens empeny, o ens hauria d’empènyer a la vida, a fer el que fem.
Quan hi ha esforç tot el que fem pren un sentit profund. Quan hi ha esforç s’assoleix el veritable reconeixement, el que ens atorguem nosaltres mateixos quan sabem del cert que hem fet les coses ben fetes.
Fer les coses ben fetes perquè l’ofici ho exigeix i també pel plaer de fer-les bé. Parlo d’allò que els nostres pares i avis ens van ensenyar amb el seu exemple. Ells no entenien la feina i l’ofici, o qualsevol aspecte de la vida quotidiana, si no era fent les coses bé. A diferència de nosaltres, molts d’aquella generació no van poder somiar què volien ser a la vida ni molt menys decidir-ho. No van pensar mai què volien estudiar, quin ofici fer, com volien ser útils a la societat que pertanyien, quin paper hi volien desenvolupar.
Ells van fer el que tocava i prou. I el que tocava era treballar per sobreviure. No per viure no, per sobreviure i per, potser, el dia de demà, donar un futur millor als seus fills i nets.
I en canvi, nosaltres, ens vam aplegar dissabte passat per compartir un acte amb autoritats acadèmiques, professors i graduats. Persones que hem pogut somiar, decidir i triar. Som uns afortunats i més val que en siguem conscients.
Vaig cloure l’acte amb les mateixes paraules amb què el vaig iniciar. En comptes de dir-les, però, les vaig cantar.
Em va semblar que a través de la veu i del cant, el missatge que els volia transmetre els arribaria em més potència i potser perduraria en el seu record.
Que tingueu molt bona setmana.
Salut i pau
