Nova etapa

La setmana vinent entrem al teatre. És un moment molt emocionant. L’escenografia, la roba, el maquillatge, les perruques, l’utillatge, els músics, el so. La funció farà una crescuda impressionant. És un moment molt gratificant i especial. El treball fet durant trenta dies d’assaig agafarà encara més forma i en tot hi trobarem nous matisos i més sentit.

La part tècnica és importantíssima en un musical, no cal dir-ho. Llums. So. Maquinària. I encara més a Los Puentes de Madison (tenim nou web!), on l’escenografia és summament complexa. S’ha buidat totalment l’escenari i s’ha construït un escenari dins l’escenari. Tot està motoritzat. La furgoneta que entra i circula per l’espai. El pont que avança, es desplega i s’eleva. La casa, amb la cuina i el porxo, que apareix i desapareix. El llit.. Ai el llit. Aquesta part no la vull desvelar perquè, si veniu a veure’ns, vull que us impacti com ens ha impactat a nosaltres. I el pont del final, avança majestuós fins a tal punt a l’escenari que el públic sentirà que hi és dins.

L’obra no té entreacte, per sort, i dura 130 minuts, dels quals 120 soc a escena. Em passa volant. Cada cop que acabo un passi tinc la sensació que ha passat mitja hora. Dues hores durant les quals l’espectador es quedarà envasat al buit. Ho sé. Ens ha passat a nosaltres com a actors i sé que al públic viurà la mateixa sacsejada emocional o més contundent encara.

Estimats, no hi ha res comparable al teatre. Cada funció és única i irrepetible. És cert que exigeix un compromís i una disciplina però precisament aquí rau la seva grandesa i la de l’art de “representar”. El repte és fer cada funció com si fos la primera i, alhora, mantenir l’essència d’allò que un dia vas crear amb el director i els companys.


En un altre ordre de coses, he de confessar que aquest primer mes a Madrid ha estat frenètic. Als matins assaig. I a les tardes he intentat continuar amb totes les tasques que no puc defugir: la coordinació que exigeix Nina Acadèmia, ultimar els detalls d’un llibre que publico a finals de novembre i del qual us en parlaré ben aviat, els 2 pòdcasts i aquesta carta setmanal. Gestió. Reflexió. Escriptura.

Durant aquestes setmanes he enregistrat episodis que són autèntics tresors, no només per les temàtiques sinó pels convidats que els protagonitzen. El de demà, SI US PLAU, no us el perdeu de cap manera! La periodista Gemma Nierga ens parla de la veu a les entrevistes amb polítics. Mantenir una conversa amb la Gemma, a qui admiro profundament, és un regal per l’intelecte i l’ànima, una satisfacció profunda, com totes les que m’està donant Tu voz Tu éxito.

Quan anys enrere vaig visualitzar i dissenyar un programa de ràdio sobre veu (ho explico a l’episodi zero), vaig imaginar converses amb molts professionals de diferents àmbits però amb la veu com a comú denominador. Un d’aquests professionals era Gemma Nierga.

Anys més tard, aquest programa s’ha materialitzat en forma de pòdcast i és molt millor que un programa de ràdio! Aquí ningú em posa límits. Amb la Gemma, com amb cada convidat, hem pactat un tema, més ben dit, el convidat el tria, i xerrem durant el temps que ens ve de gust. Ningú ens talla, no hi ha publicitat, ningú ens diu “això no interessa”, “això no és comercial”, “això no ven”, “has d’entrevistar a algú d’actualitat”, “l’entrevistat no pot parlar més de 3 minuts seguits”, “les respostes han de ser més curtes”, “hauries de crear seccions i mantenir una interacció constant amb el públic”.

No he de sentir dir res de tot això. No és meravellós fer allò que creus que has de fer i punt?

Per sort, el meu objectiu no és ser comercial. L’objectiu del pòdcast és fer divulgació sobre la veu humana i donar contingut de valor a les persones que l’escolteu. I a més, tinc una dada significativa: els episodis més escoltats són els més llargs, fet que demostra que es pot estar una hora i mitja conversant amb un convidat i deixar que les seves intervencions siguin tan llargues com sigui necessari.

Que tingueu molt bona setmana!

Salut i pau.