No m’agrada la meva veu, la puc canviar?

En escriure la data de la newsletter m’he adonat que som a dissabte. A algú més li passa que no sap en quin dia viu? Ho dic per no preocupar-me més del necessari… A ma mare li passa sovint, però és lògic, està jubilada i no li cal viure pendent del calendari. Els que encara treballem no ens podem permetre aquests lapsus.

Avui s’ha emès l’episodi número 7 del pòdcast i no puc estar més feliç d’haver comptat amb en Joan Vázquez, actor, cantant i professor de cant graduat en Estill Voice Training System i graduat en cant pel Royal School of Music i, per damunt de tot, amic.

La veu i el gènere ha estat el tema que en Joan ha triat per desenvolupar al llarg d’una hora de conversa i moltes rialles. El cas és que hem acabat estirant molts fils: com costa d’acceptar la pròpia veu, la necessitat (sovint absurda) d’etiquetar les veus i categoritza-les, les associacions de determinats trets acústics amb el gènere masculí o femení, entre moltes altres qüestions, totes apassionants.

L’acceptació de la veu no és un tema menor. Aquests dies he estat corregint les darreres proves d’avaluació continuada dels meus alumnes al Grau de Logopèdia a la UOC. La darrera prova consisteix a desenvolupar un cas clínic, fet que comporta dur a terme diversos enregistraments al participant, és a dir, a la persona que fa de pacient.

Un d’aquests enregistraments consisteix en demanar a la persona que parli de la seva veu. Uns no saben què dir-ne, altres expliquen coses ben interessants, n’hi ha que els dona per riure i no poden parlar amb normalitat, molts d’aquests participants han passat la Covid i he pogut percebre en les seves veus i respiració els estralls que la malaltia ha fet. I, gairebé tots tenien una cosa en comú: no els agrada la seva veu.

En la pràctica diària em trobo també amb molts casos semblants. A gairebé ningú li agrada la seva veu o, millor dit, quan s’escolta en àudio o vídeo, no s’agrada. Què ho fa que un percentatge considerable de la població no s’agradi quan s’escolta?

Els ossos són conductors del so, és a dir, les vibracions del so viatgen pels ossos (del crani) i arriben directament a la còclea eludint el timpà. Vet aquí que el so ens arribi per dues vies, l’auditiva i l’òssia. És a dir, escoltem el so de la nostra veu intracranialment. Aquest fet provoca que la percepció que tenim de la nostra veu difereixi de quan l’escoltem en un enregistrament, és a dir, quan escoltem la realitat, allò que arriba NOMÉS per via auditiva. I, és clar, quan ho fem, no ens reconeixem, fet que produeix aquest rebuig i no acceptació del so que ens representa.

Enregistrar-se sovint amb l’objectiu escoltar-se per analitzar-se i millorar és una pràctica que fem sovint els actors i cantants. Fer-ho ens ajuda a rectificar i continuar avançant en la nostra feina. Aquesta és una pràctica que recomano sempre a les persones a qui entreno la veu per expressar-se i comunicar de forma eficient. És precisament en aquest col·lectiu (professionals de qualsevol àmbit que han de parlar en públic) on trobo més persones amb rebuig cap a la seva veu.

Puc canviar la meva veu? Aquesta pregunta me l’han fet més d’un cop. No. El timbre que et caracteritza no el pots canviar perquè “et ve de fàbrica”. Ara bé, el pots modificar momentàniament o enriquir i, en conseqüència, atorga-li petits matisos.

La veu és un sistema dinàmic i flexible. Això significa que es pot modificar sino, com ho faríem els cantants per interpretar gèneres i estils diversos, els quals impliquen utilitzar una zona determinada del rang vocal amb els reajustaments laringis o a nivell de ressonadors que això implica? O com ho farien els actors que imiten personatges sinó canviant momentàniament els trets característics del seu timbre per esdevenir un altre personatge? L’estratègia és la mateixa tant si parles com si cantes: modificar el tracte vocal (ressonadors) i fer els reajustaments laringis que deia amb l’objectiu de recórrer el rang vocal sense dificultat ni incidents (greus/mitjos/aguts).

Assolir un coneixement rudimentari sobre el funcionament de la veu per aprendre a treballar-la i modificar-la en la direcció desitjada, és tot el que necessitem.

El canvi, però, ha de produir-se amb l’objectiu d’explorar l’instrument per millorar-lo, no pas per canviar-lo. Tenim la veu que tenim. Val més acceptar-la i estimar-la.

Que passeu molt bona setmana!

Salut i pau.