L’avi Joan

L’avi Joan hauria complert avui 114 anys “Si pudiera vivir un poquico más”, em va dir als seus 98 – no sense abans fer una de les seves pauses llargues, no pas perquè volgués afegir dramatisme a la situació, sinó perquè era un home reposat que pensava les coses abans de dir-les – i jo vaig respondre-li amb un somriure i una carícia.

La veu de l’avi era càlida, però amb terra, amb arrel, per dir-ho així. Parlava poc, en general. Però, de cop, quan li venia al cap alguna situació viscuda, començava a narrar-la sense que ningú li demanés res. Ho feia amb una riquesa de llenguatge i de matisos propis d’aquella generació que va cultivar la oralitat i que, quan parlaven, no podies per menys que quedar-te embadalida escoltant-los.

L’avi va passar gran part de la seva infància a la caseta de la via del tren, a Los Gallardos, un poblet situat a 4 hores a peu del seu Palomares natal. Ho calculo a peu perquè l’avi m’explicava que, a peu i amb la burra carregada, una vegada a la setmana portava menjar a la mare i als germans i trigava un dia per anar i un altre per tornar. Era l’auge de la mineria i l’avi Joan ajudava el pare a descarregar el carbó de les vagonetes.

Tot això m’ho va explicar durant un viatge que vam fer a Palomares (el millor sens dubte que hauré fet a la meva vida) quan ja en tenia 91. Vaig voler dur-lo, a ell i a la iaia, i viure amb ells el que potser seria (i va ser) l’adéu a la seva terra, a la seva gent.

La història de la seva infància treballant a la via del tren i dormint a la caseta amb el pare, m’ho narrava des d’un mirador a Los Gallardos enmig d’un vent insolent que no em deixava gaudir plenament de la seva oratòria (tot i que, ni un huracà m’hauria impedit perdre’m ni un sol detall dels que tan minuciosament m’explicava) mentre junts alçàvem la vista cap a Bedar, al davant, i Vera, a la nostra dreta.

Un capvespre, gairebé ja de nit, i amb la lluna plena a punt d’esclatar, els vaig ficar dins la Mercedes llogada per al viatge i els vaig apropar fins a la platja de Palomares. El camí de terra i la platja pràcticament es fonen. Vam entrar a la sorra amb la furgoneta. Vaig parar el motor i vaig obrir les portes corredisses i, sense dir res més, vaig romandre fora, en silenci, desitjant haver sabut crear un moment especial per a ells.

Passats uns minuts, la meva àvia em va dir “Nena ¿Qué hacemos aquí”? “Disfrutar, iaia, disfrutar”.

Puc sentir perfectament les veus de l’avi i la iaia al cervell. Les trobo a faltar. Els trobo a faltar.

Per molts anys, avi!