Han passat tantes coses durant aquestes tres setmanes que no sabria per on començar a escriure.
De tot el que he viscut aquests dies, hi ha un fet ben remarcable i que m’agradaria compartir amb vosaltres que encara teniu la paciència d’esperar les meves cartes i llegir-les.
El 21 de novembre, al Teatre de Lloret de Mar, s’hi va estrenar “El color de tus ojos“, una pel·lícula protagonitzada pel meu pare i rodada a la vila de Lloret l’any 1952.
A casa n’havíem sentit parlar sempre, de la pel·lícula i, teníem fotos d’algunes escenes, però mai la vam arribar a veure. Es va estrenar cap a les darreries dels cinquante al Teatre Coliseum de Barcelona i mon pare mai més en va saber res.
Vaig estar anys i panys buscant-la per poder fer-li una sorpresa. Vaig remoure cel i terra. Recordo que vaig trucar a l’Àlex Gorina, el crític de cinema, amb la confiança que potser ell em sabria guiar en la cerca. La pel·lícula mai va aparèixer. Mon pare va morir el 28 de juny de 2003 i no vaig poder fer-li aquest regal.
La cercava amb tres dades errònies, així que no era d’estranyar que no aparegués. Això ho vaig saber ara, quan la persona que la va trobar em va explicar que A) se li va canviar el títol – l’original era “Cuando el mar tenga el color de tus ojos” (molt més bonic, tot sigui dit de pas; B) el director no era l’Iquino tal com li havia sentit dir sempre a mon pare i C) l’actriu protagonista no es deia Mary Martin sinó Nina Martin.
El cas, estimats, és que el passat juny la pel·lícula va aparèixer. Mentre llegia el missatge de n’Isidor Llorca, home de cinema, restaurador d’aquest patrimoni i gran amic de mon pare, em queien uns llagrimots galtes avall que no em deixaven acabar de llegir el whatsapp.
No vaig poder donar-li la sorpresa al meu pare, però sí a la meva mare. Va ser feliç. Molt feliç de veure la resposta del poble i de tenir, per fi, la pel·lícula a les seves mans en un lliurament especial que li van fer i durant el qual va dir unes paraules precioses…. Mama, vas estar espectacular!
El Teatre de Lloret era ple de gom a gom. No hi cabia ningú més. Tothom hi va voler ser. No és per dir-ho, però el meu pare era una persona estimadíssima al poble.
Després de rodar la pel·lícula, mai més ningú al poble el va tornar a anomenar pel seu nom. Tothom el coneixia amb el sobrenom de “L’Artista” i encara avui.
Aquesta carta serà una mica llarga. Us demano disculpes. Així compenso les tres setmanes d’absència. I és que m’agradaria compartir amb vosaltres la carta que li vaig escriure a mon pare i que vaig llegir-li el passat 21, després d’haver vist la pel·lícula.
Abans, però, dir-vos que l’acte va ser magistralment conduït per un bon amic, el periodista Josep Puigbo i que l’Àlex Gorina va acceptar de participar-hi i va fer una intervenció magistral posant en valor aspectes de la pel·lícula que mai haguéssim sabut si no fos perquè un savi, erudit i entès en la matèria com ell, els va desvetllar.
Carta al meu pare
“Hola Ana Maria, soc l’Isidor Llorca de Lloret, el motiu del missatge és per explicar-te que per les Festes de Sant Romà, i des de la meva empresa Rescat Films, volem fer un homenatge al teu pare en Joan Agustí. Tothom sap que al poble era conegut amb el nom de l’Artista. He recuperat la pel·lícula de l’any 1952, l’estem restaurant. Hi ha molta feina, però quedarà perfecte. Ja et pots imaginar quina es… El Color de tus Ojos.
T’enviaré alguns fotogrames de la mateixa i evidentment m’agradaria poder realitzar aquest homenatge en la teva presència i en gran pantalla al Teatre de Lloret. Sé que estàs ocupada , però bé, en podem parlar i planificar-ho si ens veiem un dia a Lloret.
Salut
Isidor
Joan, vaig rebre aquest missatge el passat 30 de juny. No em podia creure el que estava llegint. Plorava i reia alhora, de felicitat. En aquell moment vaig pensar com t’hauria agradat recuperar la pel·lícula en vida. Tot i que avui, que sé que ets amb nosaltres, deus pensar “què coi fan aquesta colla de fer-me un homenatge a mi”.. Sempre vas defugir qualsevol protagonisme i, en canvi, sempre en vas tenir. Massa generositat, bondat, fortalesa i saviesa com per a no tenir-ne.
Tinc la certesa, Joan, que viuries l’homenatge d’avui – a través d’un patrimoni recuperat i restaurat -, com un tribut al teu estimat poble i a la teva gent. Un tribut també a l’avi Francisco, amb qui et vas embarcar amb només 7 anys i qui, de ben segur, no et va posar pas mala cara quan li vas dir que deixaves uns dies la barca per anar a rodar El Color de tus ojos, per bé que ell t’hi necessitava i t’hi volia. I tot i que els productors de la pel·lícula et van proposar de continuar amb altres projectes, a la barca vas tornar. “Jo no podia deixar el pare tot sol”, sempre deies.
Avui reps un homenatge. Tu, una persona anònima, sense ser cap “personalitat”, sense posseir cap “mèrit” pel qual se t’hagi de reconèixer més enllà d’estimar el teu poble i la seva gent i defensar-los allà on calgués. Ben mirat, els pobles són plens de bones persones, no trobes, Joan? Persones anònimes que ens marquen el camí a seguir, només cal fixar-nos en el seu exemple.
Avui, moltes d’aquestes persones s’han reunit aquí, Joan. Molts amics teus han vingut. No s’ho han volgut perdre. Hi som tots. Amics, família.. I el teu estimat fill, en Joan.
Durant els mesos successius, Joan, vaig rebre infinitat de missatges de n’Isidor. Eren missatges plens d’eufòria, de felicitat. El primer que em va dir n’Isidor és que estava content de poder fer-te aquest homenatge… T’ho llegiré textualment “Pensa que en Joan em va ensenyar a nedar a mi… agafant-me amb un pal de ses barques, li dec aquest homenatge”.
Ja ho veus Joan, una persona anònima, d’aquelles que dèiem ara, i que moguda per l’estimació avui compleix el desig profund i vital de fer-li un homenatge al seu amic, Joan Agustí i Albà.”
Que tingueu molt bona setmana!
Salut i pau.
