La veu de l’Antoni Bassas

Diumenge passat va sortir publicada en paper i també en vídeo l’entrevista que l’Antoni Bassas m’havia fet uns dies abans per al diari ARA. L’entrevista no pretenia abordar l’actualitat (Los Puentes de Madison) o parlar en general de la meva trajectòria, la qual gairebé sempre és el motiu o tema central de la majoria d’entrevistes.  

L’Antoni em va explicar que poc o molt segueix l’activitat de Nina Acadèmia i és coneixedor de la tasca de divulgació sobre la veu que duc a terme mitjançant el pòdcast. Em va fer moltíssima il·lusió que un periodista de la seva vàlua em volgués entrevistar i encara me’n va fer més saber que la veu era el que el motivava a fer-ho.

Admiro l’Antoni.

Durant molts anys, gairebé els 14 que va dirigir Els Matins, em vaig despertar amb el seu “Bon dia, són les vuit”. La seva veu, i la seva manera de fer i entendre la ràdio, em va acompanyar (i fer companyia) durant molts anys.

El juliol de 2008, jo estava enganxada a la ràdio quan va anunciar que deixava Els Matins. Aquell 18 de juliol, com tants i tants oients, vaig anar a Catalunya Ràdio per veure i viure en directe el seu comiat i agrair-li tants anys de bona feina periodística. Mentre s’acomidava, el veia a través del finestral i l’escoltava a través dels cascos connectats al transistor. El veia, és clar, tot el que em deixaven els llagrimots que em queien galtes avall. Sí. No exagero gens. Vaig plorar molt i em vaig sentir una mica òrfena, tot sigui dit.

Que la veu d’en Bassas marxés de les ones va ser una notícia trista per moltes raons. Les que fan referència als motius de fons de la seva marxa no fan altra cosa que decebre’m profundament com a ciutadana. I quant a la seva veu, la seva marxa va ser un buit terrible que no sé molt bé com explicar-vos amb paraules.

Tenia la sensació que em faltava una cosa molt important en el meu dia a dia. La de l’Antoni no només era la veu que m’informava, la que em posava al dia, era la veu amb qui aprenia, la veu que m’interpel·lava, la que formulava les preguntes pertinents, la veu que parlava només l’estrictament necessari per donar protagonisme als qui l’havien de tenir. La veu generosa amb els membres del seu equip a qui donava joc i feia brillar. La veu que conversava amb savis que ens connectaven amb les coses essencials de la vida i l’existència.

Parlar de veu amb l’Antoni ha estat gratificant. Sé del cert que ell entén les raons profundes del per què proclamo que la veu és una de les claus del nostre èxit en la vida personal i professional.

Crec que no m’erro si dic que l’Antoni Bassas ha pogut comprovar i tastar el poder de la veu, per bé que la tasca que desenvolupa en el periodisme escrit des de fa anys a l’ARA l’hagi fet descobrir “que el plaer i la responsabilitat de ser llegit són superiors als de ser vist o sentit.”

Feia molt que no ens vèiem i conversàvem. Em va agradar tornar al plató de l’ARA. La darrera vegada que hi vaig ser m’hi havia convidat en Carles Capdevila. Us en vaig parlar fa poques setmanes.

Hi ha veus que sempre ens acompanyaran i que, quan marxen o deixem d’escoltar-les, ressonen dins nostre com si les portéssim enganxades a la pell.

Hi ha veus que mai s’apaguen dins el silenci del nostre cervell.

Salut i pau