De les moltes consultes que rebo, una de les més habituals prové de pares, els fills dels quals tenen clar que volen dedicar-se a la música o a les arts escèniques.
Aquest fet, de vegades, fa patir els pares i els crea incertesa perquè és un món que desconeixen i el perceben com a insegur. I jo em pregunto, hi ha alguna feina segura avui? I és més… Tenim la voluntat, com la van tenir els nostres pares, de romandre tota la vida en un mateix lloc de treball? I, no és cert que com a individus allò que ens motiva i esperona avui és crèxier i progressar més que no pas perpetuar-nos en una feina o un àmbit determinat d’actuació?
Aquest fet, de vegades, fa patir els pares i els crea incertesa perquè és un món que desconeixen i el perceben com a insegur. I jo em pregunto, hi ha alguna feina segura avui? I és més… Tenim la voluntat, com la van tenir els nostres pares, de romandre tota la vida en un mateix lloc de treball? I, no és cert que com a individus allò que ens motiva i esperona avui és crèxier i progressar més que no pas perpetuar-nos en una feina o un àmbit determinat d’actuació?
No em canso mai de dir que nosaltres hem pogut somniar que volíem ser i prendre decisions sobre el nostre futur a diferència dels nostres pares i avis que ni se’ls va passar pel cap pensar “què volien ser de grans”… Prou feina tenien a dur un sou a casa i arribar a final de mes
(estic pensant que si algú jove em llegeix, no entendrà què coi parlo quan dic l’expressió “arribar a final de mes”)
Ningú ens ha d’esgarriar els somnis. Ni tan sols la incertesa. Tots en tenim, de somnis, i la nostra obligació és lluitar i complir-los. No ens han de fer por.
En aquestes consultes gairebé sempre hi apareix la por de la por… “és que no sé si ho aconseguiré” “no sé si podré fer-me un lloc”. Els únics límits que existeixen són els que ens posem nosaltres mateixos. A la vida, quan aconseguim alguna cosa per la qual hem lluitat, ens adonem que l’únic que necessitàvem era treballar, invertir-hi hores i fer-ho el millor possible.
És cert que hi ha molt talent i persones que es formen i fan les coses ben fetes i no arriben on desitgen. Molts es queden pel camí. Això no obstant, això no és pas patrimoni exclusiu, de músics, actors, ballarins o cantants. No ens enganyem. Hi ha milers de graduats en altres disciplines que tampoc ho aconsegueixen. Molts d’ells, per cert, marxen fora a fer feina i cerquen oportunitats laborals i professionals a l’alçada de la seva formació i preparació.
Aquests joves senten que encaminen les seves vides cap a un àmbit – el de la música, el cant i la interpretació -, que es percep com “poc normal”. Allò que abans en deien “el món de la faràndula”.
(Amb expressions tan instaurades, i gens encertades, com aquesta per definir el col·lectiu de les arts escèniques, no m’estranya que més d’un pare o mare no les tingui totes)
Aquests del “món de la faràndula” són persones preparadas, formades i capacitades per fer una feina extremadament complexa. Una feina que fomenta valors com la disciplina, el rigor, el compromís, l’exigència i l’esforç. I, si els fomenta és perquè sense aquests valors és impossible fer aquesta feina. Si més no, fer-la ben feta.
En aquestes converses, m’agrada mirar els ulls dels fills (primer sempre parlen els pares, és clar) i adreçar-m’hi, interpel·lar-los, sacsejar-los, esperonar-los i convidar-los a lluitar per allò que estimen. Perquè, si ho fan, si són valents, no els importarà arribar o no. El trajecte haurà valgut tant la pena que la destinació perdrà tota la importància que ara té.
És com fer el Camí de Sant Jaume. Et passes 900 quilòmetres desitjant arribar a Santiago i, quan arribes, l’únic que vols és continuar caminant i pregues perquè el camí mai s’acabi.
Camineu, jovent. Formeu-vos i gaudiu fent-ho. Ara, res és més important.
Salut i pau
