Déu existeix. Es diu Daniel i treballa a Instagram.
Sí! Daniel va aconseguir “deshackejar” el compte de nina_academia a Instagram i estem feliços d’haver recuperat els continguts i la interacció amb els gairebé 18.000 seguidors.
Divendres passat no m’imaginava pas poder donar-vos avui aquesta notícia. Ho donava totalment per perdut… “Dona de poca fe” que diria ma mare…
(Li demanaré a en Daniel si entén de gestors de newsletter. Avui ha caigut el sistema. Vet aquí que vagi tard en enviar-vos la carta).
I ara que (digitalment) tenim la casa endreçada, avui sí, m’agradaria abordar el tema de la tensió corporal en el cant. Més aviat, hauríem de dir “la tensió corporal en la veu” perquè tant la parla com el cant són accions exigents des del punt de vista motriu, especialment pel que fa al grau de coordinació que requereix (quan parlem o cantem) l’activació de certs músculs i la inhibició d’altres.
Aquesta isolació de la musculatura es dona, prèvia ordre nerviosa, de forma automàtica i natural quan la nostra condició física és òptima. No cal preparar-se per anar a una olimpíada, però serà necessària una certa forma física i una musculatura desperta, és a dir forta i flexible alhora. És quan es donen aquestes condicions que la isolació (activació / inhibició) comença a ser possible sense trobar resistències.
Si aquestes condicions no es donen, és a dir, si la nostra forma física no ens permet (per més ordre nerviosa que enviem) activar una musculatura concreta i inhibir-ne una altra, apareixeran mecanismes de compensació.
I us preguntareu per què passa això? Fa anys que m’ho demano i que ho observo en els cossos de les persones que entreno. El mecanisme de compensació, com el seu nom indica, ens ajuda a realitzar aquella acció motriu que per les raons que sigui no podem fer: per falta de to muscular, falta de força o bé perquè estem sotmetent el cos (i la veu) a una acció repetitiva en el temps per a la qual no estem preparats, fet que en molts casos fa que entrem en una espiral de sobreesforç.
Un exemple clar és el mestre que sotmet la seva veu a una exigència extrema:
1. El mestre utilitza la seva veu en condicions ambientals molt adverses. Lluita amb un exèrcit de decibels produïts per una aula d’alumnes que no callen, pel soroll de l’aire condicionat o el renou que prové del carrer i altres espais.
2. El mestre ha de parlar durant moltes hores, a vegades moltes més de les que dorm. Quan hauria de ser a l’inrevés.
3. El mestre dur a terme una tasca comunicativa exigent, la de transmetre el coneixement i assegurar-se que els alumnes entenen el missatge i paren atenció, tot un repte a assolir actualment.
El descans, una alimentació sana i una forma física òptima són els tres elements que poden contribuir a fer front a aquesta exigència amb més garanties d’èxit. I quan dic èxit em refereixo a desenvolupar la tasca comunicativa en un marc de salut.
En el cant es produeix una associació entre “cantar” (sobretot en les notes agudes) i “sobreesforç”. I, en canvi, tot el que fem amb la veu no ho fem per la “força” sinó per la biomecànica. Entendre la mecànica de la veu contribueix enormement a desfer patrons erronis, hàbits poc saludables i, en definitiva, mecanismes de compensació que s’instauren lentament i progressiva fins a interioritzar-los com a “normals”, però, no ho són.
Aquest és un àmbit apassionant sobretot quan veus com petits exercicis i pràctiques situen la persona en una zona de confort on és capaç de fer veu amb comoditat. Parlar hores i homes és molt cansat. Cantar amb tensió és molt cansat. Conèixer i entendre l’instrument sobre la base d’un cos fort i flexible és garantia de veu saludable i comunicació eficient.
Que tingueu molt bona setmana!
Salut i pau
