Si la memòria no em falla, avui fa 33 anys que vaig cantar a Eurovisión. Laussanne, 6 de maig. Actuava en 16a posició. Vam quedar en 6a.
El que us explicaré en aquesta carta ho recordo com si fos avui. Vaig marxar de la Green Room per anar a trucar als meus pares des d’una cabina que hi havia al pis de sota del Palais de Beaulieu, un recinte de dimensions enormes. No podia badar gaire perquè faltaven només 3 o 4 cançons i ja em tocava sortir. Havia de parlar amb ells. Sabia que estarien nerviosos i, si em sentien la veu, comprovarien que jo estava bé, tranquil·la. I ells també quedarien tranquils i gaudirien de l’actuació.
“Què faaaaaas que truques??? Si ja et toca sortir!” Ma mare ja em renyava… “És que volia dir-vos hola i sentir-vos la veu”. Vaig tornar cap a la Green i la Sonja, l’hostessa que m’acompanyava a tot arreu, em va agafar de la mà i vam marxar cap al backstage. Estava ben tranquil·la, jo.
Tenia moltes ganes de sortir i menjar-me l’escenari. No em feia ben bé res sortir a cantar davant d’un públic nombrós ni saber que em veurien 300 milions de persones per la televisió. Potser perquè ja estava acostumada a aquest fenomen… A l’etapa de l’Un, Dos, Tres ens veiem 23 milions cada setmana. Arribats a aquestes xifres, tant li fa 23 milions com 300.
Calia només concentrar-me i complir les consignes de realització que havíem pactat amb el realitzador, mirar a càmera i gaudir cantant. La resta no importava. Dalt l’escenari no s’ha de pensar gaire, s’ha de gaudir i fluir. Cosa que amb l’edat es torna cada cop més difícil, no us enganyaré pas. La inconsciència, la il·lusió i l’energia pot amb tot, quan ets jove. Res fa por. Tot és possible. El cos i la veu responen a qualsevol repte o canvi en el guió. No hi ha pressió i, si n’hi ha, no la sents. No et condiciona.
En Juan Carlos Calderón sí que la sentia, la pressió. Ell repetia Eurovisión per quarta vegada, si no m’erro. “Si una cançó no guanya, es perd”, repetia un i altre cop. Deia que costava molt “parir” una cançó com perquè es perdés pel camí. No totes les variables depenien de mi, però d’alguna forma sabia que em sentiria responsable de la “pèrdua” en cas de no guanyar el concurs.
El seu talent era proporcional a la seva inseguretat. Estava literalment aterrit. Se’l menjàven els nervis i per calmar-los bebia whisky. Érem a l’escenari, a punt per començar quan el regidor ho manés. I, en rebre el seu senyal, va alçar els braços i va marcar l’entrada a l’orquestra amb un tempo molt més lent del que havia donat en cadascun dels assaigs. Donar l’entrada a l’orquestra, i donar-la correctament, és essencial com us podeu imaginar. En cas contrari l’actuació pot anar-se’n en orris. Si m’ho fessin avui m’empiparia i molt. Però aleshores vaig somriure i em vaig dir “endavant les atxes!”. Vaig mirar a càmera i automàticament vaig pensar en els meus pares. Me’ls imaginava enganxats a la tele. Sabia que eren darrere aquell objectiu negre i això em donava pau i força alhora.
Cantar una balada com “Nacida para amar” a una velocitat prou inferior de la que havia d’haver estat, té un petit hàndicap. Les frases es feien eternes i el temps d’exhalació s’allargava, fet que exigia una major gestió de la respiració. Són petits detalls, petits però importants especialment quan fa mesos que assages i mecanitzes una acció motriu (cantar ho és) d’una determinada manera. Petits detalls que no tindríen més importància si no fos perquè t’ho jugues tot en 3 minuts.
Al meu record hi quedarà sempre més aquella orquestrassa en peu aplaudint en acabar l’actuació. Petits moments de felicitat viscuts dalt d’un escenari. Juan Carlos Calderón era un gran compositor i la seva cançó mereixia aquests sincers aplaudiments dels col·legues músics.
Estava dreta abraçant els companys i felicitant-los per la sisena posició quan em van agafar per la cintura i d’una estrebada em van fer girar com una baldufa. De seguida que vaig poder, i abans de caure a terra, em vaig girar per veure qui era el graciós. Era una dona. Es deia Celine Dion. Havia guanyat el concurs l’any anterior i l’havien convidat a cantar a l’obertura de la gala. A cada assaig ens havia demostrat el seu entusiasme per la nostra cançó. Ens vam fer inseparables durant tota aquella setmana d’assaigs prèvia a la gala.
En acabar les votacions, la Celine va venir disparada a felicitar-me. Després vam baixar al Hall i va començar la Jam Session amb els músics de l’orquestra i vam cantar plegades un inoblidable The Greatest Love Of All. Mai he conegut una dona amb tanta energia. Prima com un espàrrec. No entenc d’on podia treure aquella energia i aquella veu.
Ja fa anys que no segueixo el concurs. No m’interessa especialment. Enguany, però, sí que el veuré perquè conec la Chanel Terrero i em fa il·lusió veure la seva actuació. Vam treballar juntes a Mamma Mia! i en tinc un record preciós. Bona persona, pencaire, súper professional. Desitjo que li vagi molt bé i que això només sigui l’inici d’un llarg i exitós camí professional.
Canvio radicalment de tema per explicar-vos que seguim sense noticies d’Instagram. Em temo que no diran ni ase ni bèstia. He obert dos comptes nous nina.academia i tu_voz_tu_éxito. De manera que el pòdcast tindrà compte propi! Parlant de pòdcast, cada divendres a las 21 h estreno en video al Canal You Tube de Nina Academia l’episodi de la setmana anterior i responc al xat els vostres dubtes. Si avui no teniu planillu, ja sabeu on seré a les 21 h.
Tornant a Instagram, encara no he penjat contingut al compte de nina.academia. Pensava que aquesta setmana ja podriem anunciar el musical que faré a Madrid la propera tardor però, caram, s’estan fent de pregar! Encara haurem d’esperar uns dies per comunicar-ho. De moment ja he vist les fotos i són me-ra-ve-llo-ses. Tinc moltes ganes de compartir-les amb vosaltres…
I per últim, i no menys important, dir-vos que la “hackejada” ha estat molt més lleu amb el vostres missatges. Els agraeixo de tot cor.
Confio que la llargària d’aquesta carta us compensi la brevetat de l’anterior.
Que tingueu molt bona setmana!
Salut i pau
P.D. En realitat avui tenia previst parlar-vos d’un tema que algú va demanar en un missatge “La tensió corporal al cantar.” Però just quan he obert la plantilla de la newsletter i l’he identificat amb el dia (6 de maig), el cervell m’ha dit “Ep! En aquesta data et va passar alguna cosa més o menys important, a tu”… La setmana vinent confio de poder abordar el tema de la tensió corporal, això si no passa res de nou! Us llegeixo amb molta atenció. Els vostres missatges no només m’inspiren per desenvolupar les cartes, també són una font d’inspiració i idees per al pòdcast!
