El sentit de l’humor

No estava gaire “catòlica”, dimarts passat. Durant unes hores vaig perdre el sentit de l’humor, i no me’l trobava. És el pitjor que ens pot passar, no tenir ganes de riure. Al matí m’havia passat una cosa desagradable i no estava pas per orgues.

El cas és que, amb humor o sense, aquell dia a la tarda havia de fer una conferència sobre la importància de la veu en la comunicació per a un grup de dones, totes professionals del sector immobiliari. Al títol, bé hauria pogut afegir “La importància de la veu i el sentit de l’humor en la comunicació”.

No em tinc pas per una persona d’aquelles que només obrir la boca ja fan gràcia. Més aviat, tot el contrari. Ara bé, quan faig classes, dono conferències o faig formació, em surten bromes a tort i a dret sense adonar-me’n, sense planificar-ho prèviament al guió. A aquestes alçades ja ho deuen haver comprovat les persones que fan el meu curs de veu online.

Mantinc l’esperança que, mentre visualitzen els vídeos on desenvolupo les lliçons de cada mòdul, riguin i es diverteixin tant com he rigut i m’he divertit jo explicant uns continguts que, per què ens hem d’enganyar, fàcils no ho son. Tot passa millor amb una rialla i amb la voluntat de fer fàcil i amè allò que, si no vas viu, podria arribar a ser complicat i avorrit.

La conferència avançava i sentia que aconseguia centrar la meva atenció on havia d’estar, en l’audiència. Vaig parlar d’un munt de temes que no havia previst tocar, tots relacionats amb la veu, és clar. Notava el públic molt atent i interessat per cada nova informació que introduïa. M’encanta notar el públic “envasat al buit”, concentrat i perfectament enfocat en el discurs que l’oïda escolta i el cervell processa.

Durant la conferència vam cantar, respirar, experimentar amb la veu tota mena de sons i… vam riure molt. Els dubtes, els problemes més comuns amb la veu, les particularitats de les seves feines i les situacions comunicatives més habituals en el seu sector sorgien de forma espontània entre les participants. Dues hores i quart que van passar volant i que es podien haver convertit en tres si no fos perquè l’organització va agafar la trompeta i va tocar el Sol Do.


De tornada a casa, vaig adonar-me que havia desaparegut el mal humor que em va envair de bon matí i que havia arrossegat tot el dia.

Que n’és d’important ocupar la ment i el temps amb allò que t’apassiona i tenir la sort de comptar amb persones que decideixen invertir dues hores del seu temps per escoltar-te.

Que tingueu molt bon cap de setmana!

UNEIX-TE ARA