Divendres passat, després d’haver-vos enviat la carta setmanal, vaig començar a escriure la idea central de l’episodi 16 de TU VOZ TU ÉXITO que havia d’enregistrar i publicar el dia següent.
Set minuts d’episodi que vaig escriure a raig. Normalment, quan escric, rectifico molt (massa) i això no em deixa avançar tot el que voldria. I, un cop he acabat d’escriure, si vaig bé de temps, deixo reposar el text i l’endemà me’l torno a mirar. És estrany que no hi acabi modificant un munt de coses.
D’aquest episodi no vaig rectificar res. El cervell va agafar tal velocitat que els dits, al teclat, no donaven a l’abast. Era una sensació nova perquè habitualment soc més aviat lenta. Escrivia des d’un lloc on no em calia crear cap artifici que contribuís a expressar el que pretenia. Els sentiments i les sensacions que hi descric, a l’episodi, fa anys que conviuen en/amb mi i m’han fet reflexionar, observar i analitzar en profunditat la meva veu els darrers onze anys. Suposo que allò que sortia a raig era fruit d’aquesta observació i anàlisi.
Des que vaig saber que faria Los Puentes de Madison mantinc un diàleg constant amb la meva veu. I hem arribat a un acord. Hem acceptat aquest repte vocal per gaudir-lo i fer gaudir a qui ens vinguin a veure i a escoltar aquesta meravellosa partitura i commovedora història. Hem entès que una oportunitat com aquesta només es presenta a la vida un cop… o mai.
No ens ha costat gaire, posar-nos d’acord. Som una parella de fet molt ben avinguda. En les nostres converses han sortit els temes recurrents que sovint ens ocupen i preocupen: l’alimentació, l’activitat física, el son, les hores d’assaig, l’ús continuat i exigent de la veu. I les incògnites, o variables, que no depenen directament de nosaltres i sobre les quals sovint no podem actuar: el disseny de so de la producció, la qualitat de l’equip que amplificarà la veu, les condicions acústiques i ambientals de l’espai on passarem hores i hores i amb les quals haurem de treballar.
Us deixo l’extracte del guió amb la idea central que vaig voler abordar. L’envelliment.
“Tinc cinquanta-cinc anys. Als quaranta quatre una intervenció quirúrgica em va ocasionar la menopausa anticipada i un envelliment prematur que es va fer visible a la pell, el cabell i, sobretot, a la veu. Des d’aleshores he après a viure amb la sensació de “perdre la veu”. O això és el que jo creia que succeïa. Amb el temps, m’he adonat que no et perdo, veu, sinó que envelleixes com ho fa la resta del cos, raó de més per cuidar-te.
Aquesta primera setmana d’assaigs, no us diré que he plorat, però m’he emocionat en molts moments. L’he sentit com una campiona, gaudint de cada nota, de cada errada, de cada encert. L’he notat segura de si mateixa, amb el pes i la maduresa que ens han atorgat els anys. L’he sentit lliure, juganera i feliç. I m’he alegrat per ella. I per mi.
Penso gaudir d’Els Ponts de Madison com mai he gaudit fent aquest ofici que tant m’estimo. I, en el cas que aquest sigui el darrer musical que faci, sempre podré dir que vaig fer-lo a tot gas per situar-me on a mi m’agrada, a la zona de perill, allà on el risc t’empaita, on et sents veritablement viu.
És en aquest estat que la veu flueix, viatja, traspassa i es desprèn de qualsevol por absurda que pretengui arruïnar-te la festa.”
Tenia la intuïció que valdria la pensa despullar-se i així ha estat. Després de publicar l’episodi em van començar a ploure missatges preciosos, d’un enorme valor.
“M’has inspirat molt. A partir d’avui et prometo que jo també parlaré cada dia amb la meva veu”.
Que tingueu molt bona setmana!
Salut i pau.
