Confondre el cul amb les témpores

Per res del món voldria espatllar-vos el cap de setmana, per bé que me n’alegro que tingueu tres dies per endavant atesa la llargària de la carta. Avui, l’Anna Mari rondinaire ha aparegut per la newsletter. Us la trobareu al llarg d’aquestes línies, en cas que la vostra paciència i concentració us permetin arriba fins al final.

 

“Tenim una obsessió pel ritme pensant que això generarà audiència i potser generarà més ignorància”. No puc estar més d’acord amb la reflexió de Mònica Terribas. La periodista ho deia en relació amb els mitjans de comunicació i la immediatesa, imposada per l’era digital i les xarxes, de què son esclaus. Efectivament, correm el perill de quedar-nos a la superfície.

La ràdio sempre ha estat el meu mitjà de comunicació preferit. Enyoro la ràdio tranquil·la feta de veus pausades, continguts interessants i entrevistes en profunditat. Cada cop em cansa més, i m’interessa menys, la ràdio que es fa avui.

Atropellar constantment els entrevistats, treure’s el torn de paraula o escridassar-se entre tertulians i col·laboradors afebleix i desvirtua el fet comunicatiu.

La comunicació té les seves normes intrínseques, les quals ben segur que es deuen estudiar a la carrera de periodisme. El fet comunicatiu es construeix amb l’escolta atenta, el respecte al torn de paraula, les pauses tan necessàries per pensar les paraules com per construir l’arquitectura del discurs, formular el missatge amb precisió i editar-lo a mesura que el construeixes, sense interrupcions. Allò d’emissor i receptor sembla haver passat a millor vida. Les ràdios son plenes de veus que parlen damunt altres veus que també parlen damunt de les veus dels altres i el resultat és una dissonància ben desagradable a l’oïda.

Imagina’t per un moment que els músics d’una orquestra, de forma arbitrària, decidissin no respectar els silencis de la partitura, tocar individualment al tempo que els donés la gana, no respectar les normes de la música, les acotacions de la partitura i ignorar les indicacions del director.

Em temo que els nostres cervells s’han acostumat al caos comunicatiu que es dona als mitjans fins al punt d’haver normalitzat la “nova modalitat de comunicació” entre els humans.

Com diu la Terribas, volem emular TikTok i, en fer-ho, les opinions, els comentaris i les anàlisis – en cas que n’hi hagi -, passen a la mateixa velocitat que les imatges a la pantalla del mòbil quan “scroollegem“.

“L’obsessió pel ritme”, la pateixo com a oient i com a entrevistada. No exagero gens si dic que, en alguna entrevista que m’han fet darrerament, n’he sortit ben enrabiada i m’he dit a mi mateixa “No hi tornaré mai més”.

A mesura que ens fem grans, la noció del temps canvia, sents perfectament com s’escurça, per això el darrer que desitges és perdre’l en una conversa en la qual, per intervenir, has d’esmolar la cognició i fer passis de pilota encertats perquè aquesta corri i el partit de la conversa es desenvolupi amb un cert atractiu per a l’espectador. Quina mandra, nois!

Per no parlar del contingut de les entrevistes.

Aquesta setmana n’he fet dues per promocionar l’Abril Pastor i el primer single, Esperando Primaveras, que ha tret amb el nostre segell Nina Academia Music (NAM). El mitjà en qüestió tenia tota la informació, dossier, fotos, videoclip, single… L’entrevista va durar nou minuts dedicats a parlar d’OT, Eurovisión i poca cosa més.

En la segona entrevista d’aquesta setmana m’he plantat, directament. Gat escaldat😂

Quan he entrat a l’estudi, el presentador m’ha fet saber que faríem un repàs per la meva trajectòria, com si jo i els oients no la coneguéssim pas, la meva trajectòria.

Jo m’estimo profundament tot el que he fet al llarg de la meva carrera artística. M’ho estimo i em sento privilegiada d’haver-ho viscut. Soc on soc gràcies a tots els projectes, des dels més mediàtics i fins els que no van tenir cap ressò. No en renego de cap, però no m’obligueu a perpetuar-me en allò que vaig fer i ser. Continuo viva i desenvolupant-me com a persona i artista.

Entenc que els deu donar més bon resultat tirar d’allò que el gran públic coneix i, fent-ho, de pas s’estalvien haver d’invertir un temps que no tenen en preparar l’entrevista en base a la informació que hom ha enviat. Així les coses, tot s’arregla amb una única pregunta i les seves variants de sobres conegudes per una servidora: Quin record tens del teu pas per l’Un, Dos, Tres? Què va significar per a tu Eurovisió? Com vas viure Operación Triunfo? Com va ser protagonitzar Mamma Mia!?

He de dir-vos que plantar-me ha donat bons resultats. La veu, el teatre musical, Nina Acadèmia, el meu ofici de logopeda i l’Esclerosi Lateral Amiotròfica han estat alguns dels temes protagonistes de l’entrevista… I, a la fi, he pogut parlar del que més m’interessa ara, dels joves talents. He parlat de l’Abril Pastor, una compositora i cantant que amb 18 anys recent complerts, dies enrere va actuar a una ràdio i va tenir la sang freda de no començar l’actuació, quan li van indicar que ho fes, perquè al monitor d’escolta no disposava del retorn necessari per fer una cosa tant arriscada com cantar en directe en una ràdio sense assaig previ i amb un so que, per què ens hem d’enganyar, mai no està a l’alçada del que, amb tota la bona intenció, l’emissora de torn pretén fer.

Estimada Abril, te’n passaran moltes d’aquestes al llarg de la teva carrera artística i jo ho celebraré perquè voldrà dir que ets als mitjans i la gent et descobreix i t’escolta. Però tu, planta’t. 

Es fa ràdio amb presses per aconseguir ritme i, el que no saben és que els falta ritme i els sobra velocitat. 

No els vulgueu confondre mai, el ritme i la velocitat. Son variables ben diferents i, en funció de com les utilitzem, podem sortir mal parats quan de comunicar es tracta.

Que tingueu un preciós cap de setmana.

UNEIX-TE ARA