Començar a cantar als 60

Una lectora em demana que parli de “Començar a cantar als seixanta“.

La plasticitat cerebral és la capacitat del sistema nerviós (neurones) per regenerar-se (anatòmicament i funcional) i que possibilita la recuperació, en cas de danys, així com també l’aprenentage.

En l’etapa de l’adolescència, les nostres neurones produeixen milions i milions de sinapsis (connexions) i aquest nombre va disminuint a mesura que ens fem grans.

L’evidència científica, però, ens diu que, mentre estiguem vius, la plasticitat cerebral es donarà al sistema nerviós. El dia que vaig tenir-ne notícia em va semblar molt rellevant i vaig pensar que hauríem de repetir-nos-ho cada dia cent vegades i explicar-ho a les nostres àvies i mares.

Mai és tard per emprendre el camí de l’aprenentatge i encara menys si allò que ens disposem a aprendre ens il·lusiona.

Però no només això. Cantar és una sana gimnàstica, tant per a la musculatura intrínseca i extrínseca de la laringe com per a altres grups musculars de regions diverses del cos, les quals estan íntimament lligades amb l’emissió de la veu quan cantem.

Encara hi ha una altra raó per cantar, especialment a partir dels 60! Quan cantem, mobilitzem els cartílags que configuren la laringe, aquesta estructura de supervivència que també envelleix i perd mobilitat, tan necessària (i vital) per deglutir, tossir, respirar o fer esforços.

Ara bé, la raó més important per començar a cantar als seixanta, i a l’edat que sigui, és per poder-nos expressar com només el cant ho permet, amb una profunditat i potència que ens canvia l’ànim. Per aquest motiu, sobretot, hem de cantar.

Mai deixem d’aprendre, si així ho volem. Aprofitem, doncs, les sinapsis que ens quedin per fer. Les nostres neurones ens ho agrairan. Elles són molt feineres i, si una cosa saben fer bé és millorar i millorar i millorar cada cop que repetim i repetim i repetim una acció.

Bona setmana!