Celebrem la vida, nosaltres que podem

Demà en faig 56.

A mi sempre m’ha agradat fer anys i celebrar-ho amb les persones que estimo. I a vosaltres? No creieu que celebrar l’aniversari és celebrar la vida?

El passat 21 de setembre va morir en Salvador Méndez, una persona diagnosticada d’Esclerosi Lateral Amiotròfica a qui, com a logopeda, he acompanyat en el camí sense retorn d’aquesta punyetera malaltia.


En Salvador era un home fort, amb una determinació que impressionava. Em demanava exercicis per fer a casa i treballava de valent per adaptar les possibilitats comunicatives de cada etapa, treballava tant com li permetia l’atròfia progressiva que provoca la malaltia.


Mesos enrere, li vaig demanar permís per publicar alguns dels àudios de les nostres sessions de rehabilitació. Vosaltres que em llegiu cada setmana recordareu que en les primeres cartes que us vaig enviar us explicava el projecte que estava a punt d’estrenar, el pòdcast TU VOZ, TU ÉXITO. I recordareu també que el primer episodi, publicat el 16 d’abril Dia Mundial de la Veu, el vaig dedicar a parlar de quan perdem la veu precisament per posar en valor la veu i la comunicació. Un dels protagonistes d’aquell episodi era en Salvador Méndez.

Recordo perfectament el dimecres següent a la publicació del pòdcast. Va treure el mòbil i em va ensenyar els missatges que havia rebut de persones que l’havien escoltat. Em va mirar cofoi i em va dir “He puesto mi granito de arena para dar a conocer la enfermedad”.

En Salvador era d’un poblet d’Almeria, com els meus avis. A vegades em sorprenia amb paraules que havia sentit dir al meu avi i que feia anys i anys que no sentia. Li vaig explicar que els meus avis eren d’Almeria. Algunes vegades, durant la sessió, parlàvem de la família, dels fills o de l’empresa que va impulsar i liderar al llarg de tota la seva vida professional.

Quan venia d’alguna estada a l’hospital, jo li demanava que m’expliqués amb ets i uts com havia anat. En Salvador em parlava sense embuts i jo li agraïa que ho fes.

A mi, a vegades, se’m queia alguna llàgrima davant en Salvador. No me n’amagava. Ell no plorava, si més no de forma visible. Pertanyia a aquella generació educada per no plorar. Durant aquestes converses, darrerament amb el llenguatge escrit com a única via de comunicació, em mirava fixament. No parlàvem. No calia. En marxar cada dimecres em feia una abraçada tant forta que ningú hauria dit que les neurones motores d’aquell cos estaven deixant de fer la seva funció de forma progressiva i irreversible.

Te voy a echar mucho de menos Salvador. Compartir este tramo contigo ha sido una lección de vida, de fortaleza y determinación. Gracias por ponerme los pies en el suelo cada día, cada miércoles, semana tras semana. Gracias por tus miradas y sonrisas de complicidad. Qué privilegio haberte conocido, Salvador.

Descansa en paz.