Ens vam conèixer personalment a la ràdio en una entrevista que em vas fer al teu “Eduquem les criatures” per parlar de la cultura de l’esforç. Recordo que em vas demanar una cançó per punxar durant l’entrevista i, és clar, jo vaig triar “la meva cançó” de batalla Putting it together d’Stephen Sondheim. Sempre que penso en valors com esforç, exigència, rigor i compromís em ve al cap aquesta versió que Sondheim va reescriure magistralment per a l’Streisand.
Vam anar coincidint, un cop a Nova York amb l’Eva, la teva dona, una altra als premis de la Fundació Princesa de Girona. Allà vam parlar força estona. Escoltar-te era un màster en sentit comú, autenticitat i fina ironia.
Recordo amb nostàlgia la teva època a Can Bassas com a tertulià els dilluns a “El matí de Catalunya ràdio”. Encara en tinc alguna desada al meu reproductor d’iTunes. Recordo també la dels divendres amb els tres tenors, Foix, Sanuy i Portabella. Quins temps.. Com enyoro, a la ràdio d’avui, aquella anàlisi tranquil·la i intel·ligent d’ahir, gràcies a la qual, no només t’informaves amb rigor sinó que desenvolupaves un criteri sobre aquelles qüestions en les que som absoluts ignorants. Un d’aquells divendres gloriosos els vaig sentir dir això, precisament, que la funció de la tertúlia i la responsabilitat dels tertulians era ajudar l’oient a desenvolupar criteri.
A desembre de 2012 i amb motiu de l’edició del meu primer llibre, Amb veu pròpia, em vas voler entrevistar. Feia setmanes que el llibre s’havia editat i des de Columna-Edicions 62 en van fer tota la difusió possible. Cap mitjà ni periodista s’hi va interessar. Cap, excepte tu. T’havia enviat el llibre setmanes abans, el vas llegir i em vas contactar.
Les 265 pàgines del meu primer llibre són alguna cosa més que una biografia i tu ho vas copsar. Ho vaig veure ràpidament, només en començar l’entrevista.
A Amb veu pròpia em serveixo de la vida personal i artística (ambdues pràcticament indestriables en el cas del nostre ofici) per fer divulgació de la veu i posar en valor l’ofici d’actriu i cantant. Els capítols estan impregnats de l’herència més preuada que m’han deixat els meus avis i els meus pares: els valors de què vam parlar a l’Eduquem quan m’hi vas convidar. Uns valors que tu prou que pregonaves en unes xerrades que es van fer virals, no pas per una aspiració d’en Capde d’esdevenir un youtuber sinó perquè vessaven intel·ligència i sentit de l’humor. Aquest fet, sumat a una magistral organització del discurs dit per un gran comunicador com tu, les van convertir en virals.
“Saps que has inventat un nou gènere”? Em vas dir en començar l’entrevista. “De debò? Quin?” vaig demanar-te… “La veugrafia“, em vas deixar anar fent ostentació d’un depurat enginy. El vídeo de l’entrevista ha desaparegut de la xarxa. L’he buscat aquests dies i no l’he trobat. M’hauria agradat compartir-lo amb les persones que llegiran aquestes ratlles que t’escric, Carles.
Dies després de l’entrevista, tornava a contactar-te per demanar consell. Vaig pensar que un professional com tu que havia fet la transició de creador de continguts d’humor com l’APM a director d’un diari, m’entendria i donaria les orientacions i els consells apropiats.
En aquella carta et feia partícip de les meves cabòries. Feia uns anys havia iniciat un camí en l’àmbit de l’estudi de la veu i la docència que volia continuar en paral·lel amb l’artístic sense que aquest eclipses el primer. Em passava sovint que quan feia entrevistes als mitjans (i encara ara), els quatre tòpics que han marcat la meva carrera (i dels quals no en renego de cap manera) sempre eren (i són) la base d’entrevistes buides de contingut i d’interès, si més no per mi.
(Amb els anys, Carles, he après a deixar que preguntin el que vulguin i contestar el que m’interessa.)
Ens vam creuar quatre correus i vam quedar al teu despatx per parlar-ne. Em sentia estranya parlant d’un tema tan íntim amb algú que, al cap i a la fi, no hi tenia una gran coneixença. “Si vols fer aquest camí, fes-lo.”. Era tan senzill com això. Tenies raó. Que en som de complicats, els humans.
Vaig acabar el Grau de Logopèdia, Carles, i ara fa uns mesos he culminat un Màster en Recerca Clínica. Dos anys més tard d’aquella entrevista vaig obrir les portes d’una Acadèmia especialitzada en veu. I fa uns mesos he impulsat un podcast de divulgació sobre la veu humana. “Si vols fer aquest camí, fes-lo”.
El consell que em donaves semblava del tot raonable. O és que potser hi ha una altra manera d’arribar a un destí si no és fent el camí que t’hi porta? Sis paraules. Suficients per sacsejar-me i entrar en acció per continuar amb el meu objectiu.
Ningú pot fer el camí per nosaltres. Hi ha persones, però, que et fan més visible la ruta.
Vaig aprendre molt de tu i amb tu. Les teves entrevistes i articles, la teva columna diària a l’ARA. Recordo perfectament quan el vas impulsar, el diari. A casa us vam seguir des del primer dia, des d’aquella primera web on sortia una foto teva i un text on explicaves amb un entusiasme contagiós què seria l’ARA. Vas saber engrescar-nos. Vas engrescar a molta gent. T’hi vas deixar, literalment, la vida. “L’ARA ha sigut el projecte de la meva vida i ara el meu projecte és la meva vida”, ens vas dir aquell 24 de novembre de 2015… I, se’ns va glaçar el cor.
Cinc anys de record, enyor i gratitud per tants aprenentatges, Carles.
