Recordo amb una claredat meridiana el primer dia que em vaig plantar davant una càmera a l’Estudio 1 de Prado del Rey amb vint-i-un anys. Em sentia insegura pel desconeixement del mitjà i excitada de saber-me al lloc on em pertocava estar: l’escenari. Recordo la fredor i l’olor característiques d’aquell plató, les carcasses de les càmeres, aleshores immenses, els canons de llum que m’enlluernaven. Tanco els ulls i sento el silenci eixordador que es produïa quan la veu en off de Chicho, omnipotent, donava alguna indicació.
Quatre mesos d’aprenentatges que em van retre com quatre anys. Les condicions tècniques d’una actuació canvien en funció de l’escenari on aquesta s’esdevé. No és el mateix actuar en un plató davant de càmeres, fer un directe de tres hores davant de milers de persones o enregistrar un disc i per tant cantar en un estudi d’enregistrament. L’acte de cantar no canvia, és clar, això no obstant, cadascun dels «escenaris» implica desplegar habilitats distintes. Actuar en un plató és tot un gènere en si mateix. En aquest mitjà, l’intèrpret perd, en certa manera, una parcel·la de llibertat perquè ha de respectar les regles del llenguatge televisiu. La història no l’explica únicament l’intèrpret, sinó que la realització, el so, la il·luminació i la posada en escena contribueixen a la narrativa.
D’ençà d’unes dècades, he sentit dir en reiterades ocasions que els programes de música no funcionen a la televisió. En canvi, fixeu-vos que el cant, i la música, ha estat i és un veritable reclam a la televisió. Un format com OT va aconseguir aplegar novament davant del televisor a distintes generacions i Eufòria pot presumir d’haver captat un nou públic, els més petits de casa. Aquests dies he mirat de recordar tots els programes que s’han fet des d’aquell Gente Joven de 1975 i no els podríem comptar amb els dits de les mans i els peus. D’això vaig parlar el darrer dia a la secció de veu, a La Selva.
He preparat molts artistes per a càstings, directes o actuacions a la televisió i ho faig sabent que l’experiència no és transferible i que cadascú ha de passar el material, lletra i música, pel propi filtre i fer cas de les sensacions un cop ets al terreny de joc. No obstant això, vull pensar que la meva tossuderia i el desig profund que l’artista a qui preparo brilli a l’escenari, és el que em fa trobar la paraula precisa i l’eina eficaç per generar la confiança i la seguretat necessàries.
Avui, l’Abril Pastor acaba de debutar a Zenit. Tot l’equip de NINA ACADEMIA MUSIC estem profundament orgullosos d’ella i immensament feliços que la nostra primera artista hagi brillat com ho ha fet.
Miro l’Abril i em veig a mi. La il·lusió d’aquella nena de vint-i-un anys continua intacte amb la diferència que allò que m’engresca i esperona ara no és la meva carrera, sinó la seva.
Amunt, Abril, això només ha fet que començar.