Atxím!

Com ens ho fèiem cinquanta anys enrere quan en moltes cases no hi havia ventiladors ni aires condicionats? Ho recordeu? Obríem les finestres de bat a bat i amb el corrent d’aire i el ventall ens fèiem passar la calor. D’acord que potser no en feia tanta com ara. Cert.

Mai m’ha agradat l’aire condicionat. Tampoc el ventilador. Ni el ventall. Els tinc moltíssima mania. Em molesten. Tampoc soc amant de posar-me al corrent d’aire. I, per a desgràcia dels actors i cantants, als teatres i auditoris estem ben assortits: tenim un corrent d’aire espantós i un aire condicionat tan exageradament alt que literalment et geles.

Ara, amb les restriccions, confio que es vegin obligats a posar-lo a uns graus raonables. Entenc que una platea pot arribar a aplegar mil cinc-centes persones i, si el teatre no reuneix les condicions ambientals, el públic pot arribar a passar calor i sentir-se molest. Però d’aquí a convertir la platea en Sibèria… Algunes vegades m’he trobat amb espectadors que es queixen de fred. També pot passar (i passa!) que les funcions s’han d’anul·lar perquè els actors acabem amb unes laringitis de campionat que ens deixen fora de combat.

Un cop, a Mamma Mia!, tot i que els vuit swings (suplents) feien funció perquè mitja companyia estava engripada, encara faltaven ballarins i actors a l’escenari.

(Els swings són els actors-ballarins que se saben els papers de tot l’ensamble i que romanen al teatre durant la funció encara que no la facin, precisament perquè, si passa algun accident o hi ha una emergència entren urgentment a escena. I direu? “Això passa?” I tant si passa! Fins i tot ho he viscut enmig d’una escena, és a dir, he vist sortir un ballarí o un actor lesionat i acte seguit entrar el suplent com si res.)

El mes de desembre farà cinc anys que no em constipo, ni pateixo cap faringitis ni laringitis. Sí. Els compto, els anys. Ja ho veieu, els actors i cantants vivim pendents de no sotmetre’ns a les condicions que afecten la veu i que sovint fan que la perdem. És significatiu que la darrera ensopegada fos estant al Teatro La Latina a Madrid (amb un fred espantós a l’escenari i als camerinos) i que durant cinc anys sense pujar a l’escenari no hagi fet ni un trist atxim!

Un refredat vol dir patir una alteració significativa a la veu que t’invalida totalment per cantar. La veu és molt sensible als canvis de temperatura. Quan dic la veu vull dir la musculatura d’una banda i, de l’altra, la mucosa de què està revestida la faringe i laringe i que tant pateix les condicions ambientals de naturalesa física i química que sovint ens envolten: pols, fred, sequedat, aerosols, productes de neteja o desinfecció.

Però, tornem a la temperatura. Ballar i cantar implica el sistema musculoesquelètic. Els músculs implicats en la producció vocal són com els pistons d’una trompeta, les claus o l’embocadura d’un saxo o la fusta i les cordes d’un violí. Els canvis de temperatura n’afecten l’acústica.

Amb la veu, passa exactament el mateix. Als factors ambientals externs hi hem de sumar, a més, factors interns com l’estat d’ànim o la gestió de l’estrès. Tota una festa, vaja.

Bé, confio que el dia que vingueu a veure Los Puentes de Madison a Madrid, estiguem en condicions òptimes. Aquesta carta, certament està condicionada per l’estudi aquests dies del guió d’aquest musical. L’acció transcorre en una Iowa en ple mes d’agost i, Francesca, el meu personatge, porta uns vestidets pràcticament del gruix d’un paper de fumar, ideals per lluir-los en ple hivern madrileny.

Com diria ma mare “Déu hi faci més que nosaltres”.

Que tingueu molt bona setmana i resguardeu-vos.

Salut i pau!