Allò que diem amb la veu

Des de la sala d’espera d’un centre mèdic que dona a la recepció i als passadissos que porten a les consultes, observo un anar i venir del personal que amb to amable, i mecanitzat, ens criden i ens fan passar, quan ens toca, al despatx on ens visitaran.

– “Senyora X?
– “Si soc jo”. Contesta.

– “Bona tarda!! què tal!!? Com estem!!? Ja pot passar!! Endavant!!!”.

Diu un membre del personal amb una entonació extremadament aguditzada i amb una intensitat (volum) que em fa pensar que els veïns de tres blocs més enllà s’han assabentat que la senyora X avui es visita en aquell centre mèdic.

Pujar la freqüència (nota) quan parlem, és una acció espontània que fem en algunes situacions o contextos. Quan parlem a un nadó, per exemple, tendim a aguditzar la veu i parlar amb un volum més fort, com si això contribuís a una millor comprensió per part d’aquell.

De fet, en la relació mare/nadó, sabem que el primer sistema de comunicació que s’estableix, es vehicula mitjançant el to i la intensitat. És amb aquestes dues variables que la mare atorga el significat al balboteig del nadó. 

La veu s’adapta per donar respostes a les distintes situacions i necessitats comunicatives per bé que no sempre és així. De vegades, la nostra parla, respon als automatismes que es forgen, i s’instauren, amb la repetició, com per exemple rebre cada dia cents de persones en un centre mèdic.

Observo que el personal d’aquest centre (i d’altres als que anat), en general tendeix a parlar als visitants com si fossin nens petits, especialment quan l’interlocutor és una persona gran. M’atreviria a dir que com més grans són els “pacients” més s’aguditza el to i s’augmenta (exageradament) la intensitat. A l’espectador, en aquest cas jo, dona la sensació que criden perquè els sentin, com si ser gran impliqués automàticament estar sord. 

Em toca. El meu nom i primer cognom (que ningú en aquella consulta reconeix, per sort) ressona també tres blocs enllà.

Entro a la consulta i comprovo amb satisfacció que el primer que fa la doctora que m’atén és mirar-me als ulls. Rebo una salutació cordial.

Trigo a asseure’m perquè em trec la jaqueta i despenjo la motxilla de l’espatlla per deixar-la a la cadira del costat. Mentre ho faig, i com a cortesia, li dic…

– “Disculpi un moment que em descarrego”.

I em diu

– “No s’estressi, no es preocupi, faci tranquil·la, més faltaria, ja anem prou atrafegats tot el dia”.

En realitat no em noto especialment atrafegada. L’únic que vull és posar-me còmode abans d’asseure’m per explicar-li el motiu de la consulta… Dec fer la impressió de dona molt estressada perquè la doctora insisteix que no frisi.

Quan surto de la visita, m’aturo a un tauler a demanar hora per la propera visita. La persona que m’atén ho fa sense mirar-me als ulls. Li ho explico i rebo com a resposta un llarg silenci. L’observo una estona. Està molt enfocada a l’ordinador, amb el front ben arronsat, com si passés alguna cosa realment greu a la pantalla. Per prudència, opto per no trencar-lo (el silenci) no voldria interrompre alguna acció important.

Quan finalment m’adreça una frase una mica més llarga (sense mirar-me als ulls) percebo enuig, agror i desinterès en el to (greu), la intensitat (baixa) i la velocitat (ràpida).

Aquestes percepcions són, és clar, totalment subjectives.

La veu és energia sonora que actua sobre les emocions dels altres. El to i la intensitat de la nostra veu no passen desapercebuts per l’oïda (i la pell) de qui rep aquesta energia per via perceptiva.

Recordo que en un curs d’habilitats comunicatives vaig proposar als participants un exercici que va costar Déu i ajuda. Un cop asseguts l’un davant l’altre, a un metre i mig de distància, havien de mantenir la mirada al company durant 5 minuts llargs. La consigna era: mireu-vos i deixeu que aparegui al rostre allò que us estigui passant per dins. Permeteu-vos sentir i reflectir-ho al rostre mentre manteniu la mirada al company.

Van passar una mala estona fent l’exercici, en canvi, l’experiència va resultar ser molt gratificant, segons van expressar en acabar.

Us adoneu que pràcticament no ens mirem als ulls? Hem perdut el costum (o la capacitat) de mirar-nos als ulls i mantenir la mirada, en silenci. Aquest és el primer pas per prendre consciència d’un mateix i de la presència de l’interlocutor a qui ens adreçarem (o hauríem) amb l’energia acústica adequada, aquella que apareix (de forma inconscient) quan parlem des de la necessitat real de dir les coses que diem mentre mirem als ulls de qui tenim davant.

Que tingueu molt bon cap de setmana!

Salut, pau i escolta atenta.